Reflexions

Sobre la virginitat de Maria

Llegir pot ser una aventura sorprenent. En aquest dies de reclusió forçosa he abordat la lectura, llapis en mà, d’El gen egoista extendido, del científic britànic Richard Dawkins. Entre el gran volum d’informació al voltant de l’origen de la vida i de la importància dels gens en la nostra, de vida, vaig ensopegar amb un fet que desconeixia i que em va deixar perplex.

Dawkins parlava del moment de l’evolució en el qual la vida a la Terra es reduïa a un grapat de molècules amb la capacitat de replicar-se flotant en un brou espès; és a dir, copiar-se a si mateixes incansablement. En aquest procés de còpia es produïen errors, i, mentre la gran majoria fracassaven, alguns, que significaven lleus millores de la molècula original en la seva capacitat d’adaptar-se al medi que l’envoltava, van prosperar, diversificant la població inicial de molècules.

Per il·lustrar el fet inevitable que en tot procés de còpia es produeixen errors, i que alguns d’aquests errors poden arribar a tenir gran transcendència, Dawkins recorre a la Bíblia, en concret a la profecia que Isaïes fa al rei Acaz (Isaïes, 7,14), que diu: «Per tant, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la verge concebrà i parirà un fill, i durà per nom Emmanuel.»

Però resulta que si vas a buscar el text original hebreu del Llibre d’Isaïes veus que allà no es parla d’una verge, sinó d’una dona jove (almah), i va ser el traductor de la versió grega precristiana coneguda com Septuaginta, qui va emprar el terme parthenos, que sol significar “verge”. Molts anys després, a finals dels segle I, l’autor anònim de l’evangeli segons Mateu, va recuperar la profecia d’Isaïes de la Bíblia Septuaginta i va escriure (Mateu, 1, 23): «Heus aquí, una verge concebrà i parirà un fill, i li posaràs per nom Emmanuel, que traduït és: Déu amb nosaltres.» I a partir d’aquí, la concepció virginal de María s’incorpora al relat mític cristià i esdevindrà dogma de fe.

A mi, la idea que sobre un error de traducció s’hagi pogut muntar l’inversemblant ideari marià, que ha donat peu a temples, obres d’art i fervents devocions, així com a heretgies i excomunicacions, em resulta fascinant i dóna mesura de la intervenció de l’atzar en la construcció de grans mites culturals al voltant dels quals han girat i, encara avui, giren les conviccions i les esperances de milers de milions de persones. I m’imagino grans noms de la història de la humanitat, des de Sant Tomàs d’Aquino al darrer Papa, debatent al voltant d’un fet presumptament diví, l’artífex del qual va ser un home anònim que entre els segles III i I a. n. e. va emprendre la tasca de traduir al grec popular antic la Bíblia hebrea, a Alexandria.

No és meravellós?