Acabo de llegir un article a l’Ara, de Salvador Cardús, titulat “Viure sense futur”. Minuts abans, la Isabel m’anunciava, després de parlar amb una cosina seva que viu a Madrid, que es jubilava. La raó? No volia tornar a una aula amb setanta alumnes. I és que la cosina, una alta executiva retirada, li ha vaticinat un futur de risc permanent de pandèmia fins que no es trobi una vacuna per al COVID-19. I quan es trobi per al 19, apareixerà el 20, i després el 21, i viurem de confinament en confinament, amenaçats permanentment per malalties de nova generació, empesos a canviar hàbits i viure en la precarietat d’un futur incert. L’article venia a anunciar el mateix.
Aquests dos inputs, l’un darrere l’altre en qüestió de minuts, m’han abocat a imaginar la vida en aquestes condicions. I he pensat que ens hi adaptaríem, perquè ja ens hi hem trobat, en situacions semblants, i l’espècie ha continuat existint tossudament. Estem programats per això; els nostres gens ens construeixen i ens doten de recursos i estratègies per perpetuar-nos i perpetuar-se. El que haurem de fer, si és que efectivament passa, és canviar comportaments, moure’ns menys i amb més precaucions, assumir que, com en d’altres parts del món ja fan milions de persones sense la pandèmia, viure és simplement arribar a l’endemà.
Sí, a mi també em neguiteja un futur com el que entrelluca la cosina de la Isabel o apunta Salvador Cardús. M’imagino haver-me de vestir d’astronauta cada vegada que surto de casa i, quan hi torno, passar per sota d’un arc d’esterilització que s’haurà incorporat a l’entrada de tots els habitatges. Diferents variants del burca es posaran de moda entre les dones i anar a lligar a una discoteca serà com jugar a la ruleta russa. El teatre es limitarà a oferir monòlegs a un públic aïllat en bosses de plàstic, i els partits de futbol es jugaran en estadis buits, plens amb milers d’espectadors de porexpan que un so enregistrat farà sorollosos i entusiastes. Passarem la major part del temps a casa fent teletreball o atordint-nos a través de la gran oferta d’entreteniment per a tot tipus de dispositius y de pantalles, i potser es torni a posar de moda fer mitja, com feia la meva mare, o brodar amb tambor, com feia la mare del meu pare, a qui al barri coneixien com Antonieta, la brodadora.
No ho sé, què passarà. I en aquests moments no crec que hagi gaire gent que ho sàpiga; fins i tot els nigromants de l’economia sembla que tenen la bola de vidre entelada. Només els predicadors de l’apocalipsi es freguen les mans de satisfacció pensant que ja ha arribat, que a la fi és aquí, que el Mal, encarnat en un microorganisme que s’ha fet viral, com un acudit a internet, s’està encarregant de posar les coses al seu lloc i acabar amb la Sodoma i Gomorra de la globalització. A aquests especialment dedico els versos de Coleridge:
Tota la natura sembla funcionar. Els llimacs surten dels seus amagatalls. / Les abelles es remouen; els ocells aletegen... / I l’hivern que s’adorm a l’aire lliure, / mostra en el seu rostre somrient un somni de primavera.
La nostra en algun moment també arribarà i podrem tornar a sortir a l'aire lliure com els animalons del poema. Si mes no, cal confiar-hi.