Ahir van venir uns amics a dinar a Son Bauló. Després de dos mesos de confinament havia de ser una trobada afectuosa i alegre. I ho va ser, però mediatitzada per les mesures de seguretat establertes per les autoritats. Érem vuit, quatre parelles, i cada parella es va dur el menjar de casa seva; a l’hora de les salutacions, aquestes van ser sense contacte i guardant la distància pertinent, distància que es va mantenir més o menys durant tot l’encontre. I en el dinar no es va parlar de res més que de la malaltia —no cal que digui quina— en un aspecte o en un altre. Van abundar les informacions confuses que l’envolten i les anècdotes, entre les quals no van faltar les que feien referència als advertiments que s’havien hagut de fer a persones que no mantenien les precaucions degudes i et posaven en risc.
Risc, aquesta va ser la sensació latent de la trobada, verbalitzada o no. Risc al contagi, risc a contagiar; el binomi que et tanca com un caragol dins d’una closca invisible i et fa desconfiar de tothom. Tots els presents érem persones de risc i això ens convertia en més vulnerables; més vulnerables a la malaltia i més vulnerables a la paranoia que en aquests moments hi va associada, els graus de la qual varien segons l’individu. Entre nosaltres també, i es va establir un debat sobre fins a quin punt s’havia d’arribar en la desconfiança al proïsme i que es traduïa en exigir-li el mateix grau de paranoia que la teva.
A mi, la trobada, per una banda, em va alegrar, veia en viu amics que des de feia temps només havia vist a través de la pantalla del mòbil, però, per una altra, em va entristir en comprovar el mal que estava fent la malaltia, no ja a nivell físic, sinó social, i les seqüeles que deixarà en les pautes de comportament humanes, almenys fins que no es trobi la manera de combatre-la eficaçment. Perquè, si de moment, el nostre comportament previngut i desconfiat es veu emparat pel paraigües de l’autoritat i l’única cosa que fem es complir amb unes directrius establertes pel govern, això s’acabarà, la normalitat es restablirà amb l’adopció de mesures de prevenció generals, però els carrers es tornaran a omplir de gent, els establiments obriran i als supermercats haurem de fer cues juntament amb persones que no són de risc i que es mostraran indiferents a la nostra por al contagi.
Què passarà aleshores? Ens tancarem a casa? Defensarem el distanciament de seguretat contra tots aquells presumptes agressors exigint-ne el compliment malgrat exposar-nos a respostes airades i enfrontaments? Viurem atemorits, desconfiant de tothom que se’ns acosti? Ens tornarem definitivament uns paranoics?
Suposo que dependrà de cadascú i del grau d’inseguretat que l’envaeixi, de la por a emmalaltir que senti i del que estigui disposat a sacrificar per tal de córrer els mínims riscos possibles. Però a mi, ara per ara, potser el que em fa més por és arribar a mirar el meu fill i els meus néts amb malfiança i negar-los una abraçada quan els vegi.