Reflexions

Sobre lectures

Gràcies a Déu! Per fi he sortit de l’abúlia lectora a la qual m’havia abocat un seguit de desencerts. No diré noms, perquè uns quants encara són vius. Però ha estat desesperant. Em pensava que era jo, que havia perdut el gust per la lectura. O que m’havia convertit en un petulant que a tot fa escarafalls, fins i tot a Tom Wolfe. Bloody Miami (2012), la seva darrera novel·la, ha estat decebedora. I això que algú en qui confio me l’havia recomanada. Però en el seu afany per oferir una radiografia sociològica de la Miami, Wolfe abandona l’argument a mans de personatges desdibuixats, els uns, i esperpèntics, el altres. La novel·la és una mena de paròdia d’una realitat que s’endevina complexa, per la qual Wolfe llisca des del distanciament de l’èxit, amb el seu posat polit i càustic. S’ha equivocat. Després de llegir tota la seva obra novel·lística puc assegurar que només té una novel·la realment bona, la primera, La foguera de les vanitats (Nota 15/06/2018). I han estat 624 pàgines que he llegit íntegrament! Bé, això no és del tot cert, he de confessar que va arribar un moment que m’avorria tant, que em saltava paràgrafs.

Però avui he vist la llum al final del túnel, com se sol dir. I ha estat gràcies a la relectura d’una obra que vaig llegir per primera vegada fa més de mig segle, quan tot just estrenava maduresa i estava àvid de coneixements. L’obra és Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Va ser una premonició que aquest Sant Jordi, després de veure anunciada una nova traducció al català del clàssic rus a Instagram, pensés que me l’havia de comprar. I ho vaig fer l’endemà de la diada, quan ja no hi havia cues a les llibreries.

Ahir la vaig començar i només porto poc més de cinquanta pàgines. Però amb aquestes cinquanta pàgines ja n’he tingut prou per refer-me de l’anèmia lectora que arrossegava després de tanta novel·la insulsa. Ha estat fantàstic descobrir que encara puc aprendre, que puc llegir i enriquir-me en pensament i en esperit, que puc tornar a agafar el llapis per subratllar una frase, que he de tornar enrere per rellegir una paràgraf que mereixeria aprendre-se’l de memòria. Quina pena, en tinc tan poca, de memòria! Envejo tant en moments així persones que, com l’amic Xavier Juncosa, tenen memòries prodigioses! En fi, cadascú s’ha de conformar amb el que té. Com a consol, jo em refugio en les nombroses absències anestèsiques que van marcar la meva adolescència i que el cirurgià que m’intervenia va advertir que podien deixar seqüeles de memòria. No ho sé, potser és això, però tinc una memòria raquítica, que focalitzo en allò que m’interessa; per a la resta, agenda i bolígraf. Bé, ara ja m’he passat al mòbil, al teclat i a les alarmes per recordar una cita.

Potser es aquesta falta de memòria que feia que recordés ben poca cosa de Crim i càstig i de l’escriptura de Dostoievski, que en el passat vaig llegir amb assiduïtat. Ara, però, feia molts i molts anys que no tornava a tenir a les mans una obra seva. I amb aquestes cinquanta pàgines n’he tingut prou per sentir la fascinació que exerceix en mi la bona literatura i que possiblement vaig sentir de jove. Quan hagi acabat la lectura, segurament en tornaré a parlar.

Per cert, la nova traducció al català de Miquel Cabal Guarro, excel·lent. Ve a afegir-se a la que es va publicar l’any 1929 d’Andreu Nin, a edicions Proa, i que encara està en catàleg. Però jo no vaig llegir aquesta, de noi, sinó la castellana d’Augusto Vidal, de l’Editoral Vergara, que conservo. Calculo que devia ser cap a mitjans dels anys seixanta i encara arrossegava les seqüeles de l’educació franquista.