El secret de Laura Valdés és a punt de sortir a la llum. Ja li tocava. Ha estat una cocció lenta que s’ha alimentat de lectures, vivències i emocions; de fet, de tot allò que m’ha configurat a mi mateix i que continuo acumulant fins que la vida em digui: «Prou, fins aquí has arribat.»
Els orígens d’aquesta nova novel·la els puc fer arrencar a l’inici de l’adolescència, quan deixo de llegir tebeos i començo amb lectures sense dibuixos, de lletra continuada i atapeïda, novel·letes de duro que compro al quiosc del carrer Salvà cantonada Blai i que després canvio al mercat de Sant Antoni els diumenges.
És d’aquesta manera que entro en contacte amb la novel·la negra i que en quedo atrapat fins al punt de despertar la ira del meu pare, que considera que llegir això és perdre el temps. I un estiu que suspenc dues assignatures de batxillerat, en una d’aquelles manifestacions d’autoritat tan pròpies seves, me les pren i me’n prohibeix la lectura. La mesura em desespera. No concebo haver de passar tot l’estiu sense les meves novel·les. I en un acte de rebel·lia, un dels primers que em veuré obligat a fer per torcar el camí que ell em té traçat cap a un altre molt més conforme amb mi, agafo un cartró i claus i, inspirat per algun dels meus herois, faig un doble fons a la tauleta de nit, on n’amago mitja dotzena. Devia tenir tretze o catorze anys.
L’afició per novel·la policíaca va continuar i vaig entrar en contacte amb els clàssics americans i tots aquells autors que construïen arguments amb intrigues capaces de capturar-me i arrossegar-me cap a una lectura voraç. Raymond Chandler, Ross Macdonald, James M. Cain, Dashiell Hammet, Georges Simenon, Margaret Millar, Patricia Highsmith... Després les lectures es van anar diversificant, però sempre, en un moment o altre, he sentit la necessitat de tornar al gènere negre per assaborir l’excitació d’una narració intrigant al voltant de fets que desafien els límits de les lleis humanes.
I quan començo a escriure professionalment no puc evitar alimentar el propòsit de construir històries com les que han estat capaces de seduir-me i permetre’m evadir-me de la realitat quotidiana per viure intensament a través de la ficció. De fet, en la meva etapa de literatura juvenil, creo el personatge d’en Ricard Muns, un inspector de Medi Ambient que s’enfronta a diferents delictes ecològics en els quatre títols en què el faig aparèixer.
Però a l’hora de plantejar-me seriosament escriure un thriller me n’adono que em repugna caure en els tòpics del gènere i busco la manera de crear una trama que s’hi acosti, amb un argument que enganxi el lector i amb personatges que no s’allunyin gaire de mi, a través dels quals pugui reconèixer-me la veu. Policies, detectius, periodistes agosarats, advocats criminalistes, tots em resulten massa estranys i he de recórrer a un empleat de banca reconvertit en investigador financer, qui, atrapat per l’enyor d’un amor frustrat, dugui el fil conductor d’una història que, com diu l’amic Sebastià Alzamora, gravita sobre els estralls del temps i les obscuritats del desig.