Serra de Guara

2. De Vadiello a Matapaños per San Chinés i els Mallos de Aliana

Deixem Bierge a les 8 h amb tot l’equipatge al cotxe i ens situem a la zona d’aparcament de la font de Vadiello (706 m), des d’on parteix el nostre recorregut d’avui. Com ahir, el dia és clar i farà calor. La gent d’aquí es lamenta que no plou i els boixos també; el to grogós d'una part de les seves fulles mostren la set que passen.

Comencem a caminar a les 9,15 h per un bosc de pins de repoblació que ens oculta les impressionants parets de conglomerat dels Mallos de Ligüerri. La sendera sinuosa que seguim ens hi apropa de tant en tant i, aleshores, distingim entre el brancatge la roca rogenca i cantelluda que s’eleva gairebé vertical entre 400 i 500 m pel damunt nostre. Girem una vegada i una altra per fondals més i més estrets fins que el sender ens situa davant d’una paret de roca i no sembla continuar. Una balma tapiada amb blocs de pedra tallada és l’ermita troglodítica de San Chinés. Sembla un corral; tal sols un àbsida a penes insinuat ens remet al seu ús religiós temps enrere.

“Per on hem d’anar?”, pregunto a en Natxo. Ell ha traçat l’itinerari sobre el mapa de l’Alpina. “No ho sé molt bé. Suposo que per allà.” I em senyala una paret de 400 m amb una inclinació que deu estar entre els 50° i els 60°. Només mirar-la, començo a suar. No hi ha sendera visible, simplement una massa de pedra, amb arbusts i matolls aquí i allà, que s’alça davant nostre. Sembla una ascensió més pròpia d’escaladors que de caminants.

Bevem una mica d’aigua. Són les 10,30 h i la calor que prevèiem ja és aquí. “Resignació”, em dic. I procuro no pensar més en el risc i l’esforç que hauré de fer en la propera hora i mitja.

Arrambats a la paret de roca baixem al fons del barranc, el travessem i, seguint unes fites, comencem a pujar. La inclinació es va accentuant a mesura que ascendim. Per sort, la sola de goma de les botes s’aferra bé a la roca rugosa i, si evitem les zones més disgregades, el risc d’una caiguda és baix. Tanmateix, hi és; una badada, una ensopegada, una relliscada i no ens aturarem fins a l’ermita. De manera que pugem molt a poc a poc, en Natxo al davant, obrint camí com a responsable de la iniciativa d’anar per aquí. Pugem fent ziga-zagues més o menys pronunciades, en funció de l’estat de la roca. Hi ha trams que és com pujar per una escala dreta amb graons de 5 cm i sense baranes. Ara celebro la meva perseverança en anar tres o quatre vegades per setmana al gimnàs.

Lentament em vaig quedant enrere; malgrat el gimnàs, els vuit anys menys que tenen i l’experiència els fa més lleugers. Jo de tant en tant m’aturo, miro avall i maleeixo en Natxo per la idea diabòlica de dur-nos per aquí. És clar que ell tampoc no ho sabia. Sovint perdem les fites i hem d’improvisar; després, una mica més amunt, les tornem a trobar. Estan molt malmeses i són poc visibles, i en Natxo s’entreté a reconstruir-ne alguna. “Per si algun despistat com nosaltres ve a petar aquí”, diu. Entre mi penso que és una tasca inútil, perquè no crec que algú sigui tan capsigrany com per voler pujar per aquest coi de roca.

Minut a minut vencem el pendent. Les mates que esquitxen la paret no són cap agafador fiable; estan tan poc arrelades que amb un estirada les arrenques. Per a l’ascensió només puc confiar en les cames, les botes i el bastó; per aquest ordre. Ah, i en la paciència. Tanmateix, n’estic fins al barret, de fer equilibris com un funàmbul.

Finalment, després de molts dubtes sobre on anar a parar, si cap al collet que s’insinua a la dreta o cap a fondalada que continua amunt per l’esquerra, optem pel camí més curt i ens decantem a la dreta. I el calvari s’acaba. Ens asseiem al capdamunt de la roca, en un llom estret amb timba a banda i banda, i esmorzem. Davant tenim la punta Ligüerri (1.241 m); al darrere, els Mallos de Aliana (1.226 m). A mi em tremolen les cames; no sé si és per l’esforç o pel fet de pensar per on he hagut de pujar. Segurament per les dues coses. Sort que no hem de tornar per aquí. Això, de baixada, ha de ser mortal de necessitat.

Passades les 12 h reprenem la marxa. Som a dalt de tot, entremig d’un roquissar d’aspecte montserratí, i no trobem la sortida per continuar cap a Matapaños. Totes les traces de les cabres condueixen cap a l’abisme. “No pot ser; el planell marca camí”, diu en Natxo. Però aquí, que és la realitat, el camí no hi és. Per un moment penso en haver de baixar per on hem pujat i torno a maleir. Al final, i quan ja començàvem a desesperar, a en Fèlix se li acut tornar a examinar un pas estret entremig de dues roques enormes que abans hem descartat per poc probable. I ho encertem. Per allà hi ha sortida.

Alleujats, ens despengem fins a un petit coll amb una gran vista sobre la serra de Gabardiella i la vall del riu Guatizalema, represat a Vadiello. Des d'aquí una sendera ben marcada baixa cap a l’embassament. La gent normal deu venir per aquí, penso. Bé, almenys tenim una sortida viable si les coses van maldades ―ja no me’n fio un pèl d’aquest itinerari. Continuem pel roquissar, a la vora del cingle. La sendera del mapa ha desaparegut definitivament i ens hem d’obrir pas amb esforç entre els boixos i els ginebrons. Sabem que al final de la cresta calcària per la que pugem penosament hi ha Cuello Bail, des d’on parteix l'ascensió al Matapaños, i persistim. Torna a ser un calvari arribar fins al capdamunt de la cresta i baixar per un bosc de pins brut i en forta pendent. Aquesta vegada és en Fèlix qui ha pres la davantera i actua d’explorador. Però en Fèlix és una mena de cabra i no em convenç gaire que sigui ell qui marqui la traça.

Finalment arribem a la collada, per on passa una pista que baixa a Vadiello. Són les 13,30 h. Portem més de 2 h de retard sobre l’horari previst, i l’itinerari no acaba a Matapaños, sinó que continua cap a l’ermita de San Martín de Val d’Onsera, la collada de San Salvador i, per la Puerta del Cierzo i Los Gurripanes, arriba als Campos de Ciano i, d’allà, baixa a Vadiello. I a sobre, en el mapa, la baixada de Matapaños a Val d’Onsera presenta un traçat semblant a la pujada de Ligüerri: 400 metres de puntets vermells en línia recta sobre unes corbes de nivell sospitosament juntes. Els suggereixo replantejar-nos l’itinerari. Hem trigat més de 4 h en arribar fins aquí i no som ni a la meitat del recorregut previst. A més, després hem d’agafar el cotxe i desplaçar-nos fins a Nocito, la qual cosa significa com a mínim 1,30 h de carretera. Hi estan d’acord. Pujarem a Matapaños i tornarem a Cuello Bail per iniciar la tornada. Això m’anima una mica i, després de menjar unes ametlles i beure, ataquem el cim, que és a 1.532 m, o sigui, 216 metres més amunt, encara.