Serra de Guara

3. De Nocito al Tozal de Guara pel port de Petreñales i tornada pel refugi de Los Fenales

La d’avui és la caminada estrella: la pujada al Tozal de Guara, que, amb 2.078 m, és l’altura màxima de la serra. Després de l’experiència d’ahir i la meva negativa a repetir-la, en Natxo m’ha jurat i perjurat que tot l’itinerari és per camins i senderes ben marcats. Me’l crec.

Partim del càmping de Nocito (930 m) després d’esmorzar. Són les 9,15 h. Per un camí entre tanques de pedra enllacem amb una pista que ens condueix fins al riu Guatizalema, el creuem i continuem riu amunt pel marge dret. La previsió és que hi hagi tempestes a la tarda, però ahir i abans d’ahir també hi era i, almenys a nosaltres, no ens van afectar; al contrari, durant tot el dia va fer una calor de ple estiu. De moment, el camí puja suaument i la marxa és relaxada. M’entretinc fent fotografies: el riu, els meus companys caminant, una orquídia...

Abandonem el camí ample del marge dret del Guatizalema i ens endinsem pel barranc de la Pillera i, després, pel de la Espátula. Ara el pendent ja és considerable i caminem en silenci. Parlem poc mentre caminem: alguna observació relativa al paisatge o algun succés puntual del camí ―un esquirol que passa, el rastre d’una bèstia salvatgina, un canvi de vegetació...― i poca cosa més. L’entorn i l’esforç acapara tota la nostra atenció. Ja tindrem temps per xerrar i fer broma.

Arribem a la collada de Chemelosas, el primer punt significatiu del recorregut, i seiem sobre l’herba per descansar una mica i beure. Som a 1.367 m. Una parella jove ens passa pel costat i ens saluda. Sobre la cresta calcària que delimita el coll veiem un voltor que contempla la vall de Nocito. Ell la veu, a nosaltres ens l’oculta la roca. Però tot just abandonar el coll, s’ofereix a la nostra mirada, llunyana i acollidora. Aquesta cara nord de la serra de Guara és molt més fresca i humida que la sud i la vegetació ho reflecteix; ara, als boscos muntans hi ha presència de pi roig, pi negre, roure, faig, auró i teix. Precisament, pujant cap al port de Petreñales trobem un teix colossal i en Natxo s’hi fa una foto.

El port de Petreñales (1.589 m) és l’osca que vèiem des de Nocito en el perfil de la muntanya. Ara hi som, i ens mirem el caseriu diminut amb certa incredulitat ―Des d’allà venim?―; ell ens dóna mesura del que hem arribat a caminar. De fet, ja no ens hi allunyarem més; el que farem ara és voltar el tossal i anar a buscar la seva cara sud-sud-oest pel Llano de los Hongos i pujar els 500 m que ens resten serpentejant per un sender que acaba perdent-se entre la roca disgregada fins arribar a la carena i al cim.

Avui, la tempesta s’ha avançat a la previsió i quan assolim el Tozal de Guara, un núvol negre s’hi posa al damunt. Encara tinc temps de fer un parell de fotografies amb sol; després, el cel es tapa i comença a ploure. Al cim hi ha dues parelles més; una és la que ens ha avançat a la collada de Chemelosas. Ens posem les jaquetes i ens asseiem al costat del cilindre de ciment que marca el vèrtex geodèsic per menjar una mica i descansar. Les gotes són més grosses i freqüents sense que es pugui parlar d’un xàfec encara.

Mentre mengem, pel cantó per on hem de baixar, veiem una noia que puja tota sola, sense motxilla i a una bona marxa. Quan arriba al costat nostre, ens saluda. És molt rossa i riallera i parla un castellà estrany. “Véns sola?”, li pregunta en Natxo. “No, amb uns companys. Però són lents com tortugues i els he deixat enrere”, diu sense miraments. S’interessa per on hem vingut i comenta que proposarà als seus companys de baixar-hi, i comença a fer preguntes sobre el camí a seguir. Parla de fer nit al càmping, però ens diu que tenen els cotxes a Used i que han dormit al refugi de Los Fenales. “Doncs si heu d’anar a Used a recollir els cotxes, us heu de desviar una mica més avall del coll de Chemelosas; ja ho veureu al mapa”, li diu en Natxo. “Es que no en portem, de mapa”, diu somrient. “Heu vingut sense mapa?” “Sí, però hem vist l’itinerari en internet”. “Deuen anar amb GPS”, diu en Fèlix. No, tampoc; van a pèl. No ens ho podem creure. Nosaltres, que fins per anar a Collserola duem el mapa a la butxaca! I comencem a fer-li broma. Són sis: un francès, un català, dos madrilenys, un valencià i ella, que és ucraïnesa. Un popurri ben estrany. El relat de com han passat la nit al refugi i que han partit a les a les 11,30 h acaba de posar en evidència un desconeixement del medi gairebé suïcida. En Natxo li explica amb detall on han de desviar-se per no anar a parar a Nocito. Ella somriu, ens dóna les gràcies i s’instal·la al costat de la creu que corona el cim. Tot just ara, en la llunyania veiem uns puntets que s’acosten. Si són els seus companys, els hi ha tret una avantatja ben bé de mitja hora. Caram, quina daina!

La pluja augmenta i enllestim l’àpat aviat. Les dues parelles que hem trobat en arribar ja han marxat. Nosaltres recollim i també ho fem. La deixem sola, asseguda en una pedra contemplant el paisatge. “Voleu dir que se’n sortiran?”, diu en Natxo quan ja hem començat a baixar. “No ho sé. Pel que ha dit, sembla que hagin vingut aquí com qui va al Tibidabo”, diu en Fèlix. “I si li dono la fotocòpia ampliada del mapa?” Ens sembla bona idea; a nosaltres ens queda el mapa original. En Natxo torna enrere i l’esperem.

Quan portem uns deu minuts baixant, ens creuem amb els seus companys, tots carregats amb motxilles, alguna descomunal. Ara s’explica que ells vagin tan lents i ella tan ràpid. Quina fresca, la ucraïnesa! Tots són joves; a una noia en shorts la porten mig arrossegant. Els saludem i ens saluden.

Per aquí el camí no és tant pendent; no obstant això perdem altura amb rapidesa. A la mitja hora entrem en zona de sol. El núvol negre ha quedat suspès sobre el cim. Abans d’arribar al refugi passem per un bosc de pi roig i avets. El refugi de Los Fenales és petit i està descuidat. Per treure aigua hi ha una bomba de mà que està desmanegada i deu costar de fer funcionar, si és que funciona. No crec que el grup de la ucraïnesa hagi passat molt bona nit.

Després d’un breu tram de pista, prenem per una sendera amb força pendent que ens situa al paratge de Las Cañatas, on, amb algun dubte, continuem fins a El Collado i arribem a Nocito a les 17 h.

Després de prendre’ns un parell de cerveses, ens dutxem, descansem una estona i agafem el cotxe per anar al santuari de San Úrbez, a uns 2 km de Nocito. Es tracta d’un conjunt compacte format per una església i un antic monestir, l’origen del qual es remunta al segle X i que a avui és un alberg. Havíem d’allotjar-nos aquí si una averia elèctrica no ho hagués impedit. Des de l’alberg la vista de la vall de Nocito amb el Tozal de Guara al fons és magnífica.

Quan tornem, mentre som a la terrassa del restaurant sopant, apareix la ucraïnesa amb l’amic francès. Acaben d’arribar. Ens alegrem de veure’ls i ells ens donen les gràcies pel mapa; amb aquest i les indicacions han pogut arribar bé. Tanmateix, quan ja eren gairebé a baix, s’han despistat i han fet una marrada d’una hora més fins a Used. El francès ens indica el punt on s’han equivocat i el consolem dient-li que en aquest punt nosaltres també hem dubtat perquè hi ha un error al mapa i les indicacions sobre el terreny són incompletes. Mentre parlem amb ells, arriba la resta i es posen a discutir com han de resoldre el tema de l’allotjament. Són les 21,30 h i es respira l’excitació pròpia del final feliç després de la desesperació. Hi ha anades i vingudes, i finalment uns es queden al càmping i uns altres a l’alberg La Mallada. Aparaulen el sopar, però abans es volen dutxar. Desapareixen. I en Luis, l’amo del restaurant, que també ho és del càmping, rondina. “Con éstos, me van a dar las doce haciendo guardia”. Segurament.