Serra de Guara

4. De Bara al barranc del Mascún per les Gargantas Alta i Baja i tornada per La Costera i Otín

Mentre esmorzem, preguntem a Luis com va acabar anit amb el grup de la ucraïnesa. “No quieras saber la juerga que se llevaban. Al final les tuve que decir que quería cerrar”, ens diu en un to que sembla que el fastig encara li duri.

Com hem de deixar les habitacions, tornem al càmping per carregar l’equipatge al cotxe i, tot seguit, ens dirigim a Bara, que és en una petita conca oberta pel riu Alcanadre, que travessa el massís de Guara de nord a sud. Al seu pas per Guara, l’Alcanadre ha excavat espectaculars barrancs, com las Gorgas Negras, Barrasil i La Peonera. Les aigües del Mascún i del Guatizalema hi van a parar, i totes juntes van a parar, al Cinca, i del Cinca a l'Ebre.

A Bara (930 m) s’acaba la carretera que penetra en el cor de la serra de Guara pel nord i que passa per  Belsué, Nocito, Bentué de Nocito i Used. Aparquem i a les 10 h comencem a seguir els senyals del GR-1. Però aquests senyals inicials ens condueixen fins a un punt del riu que no es pot travessar sense haver-te de mullar. Un grup d’excursionistes francesos força sèniors que portem al davant opten per retrocedir; nosaltres insistim en trobar un gual. Al final el trobem i creuem l’Alcanadre. Ara es tracta de reprendre el GR. El mapa ens condueix en la direcció correcta i trobem la sendera senyalitzada, que ja no deixem fins a Nasarre (1.160 m), on ens aturem per veure l’església romànica del segle XI, restaurada. El poble està abandonat.

A Nasarre deixem el GR-1 i continuem pel camí que un pal indicador diu que du al dolmen de la Losa Mora i Rodellar. Transitem pel capdamunt del territori en el qual s’ha encaixat la xarxa fluvial de Guara i el paisatge és d’ondulacions i pendents suaus, amb algunes serres que sobresurten. L’absència d’arbres s’explica perquè ha estat una zona tradicional de pastures i conreus, ara abandonats; la formació vegetal dominant és la de boix i eriçó groc, que hem trobat en altres punts.

En el dolmen de la Losa Mora són visibles la cambra sepulcral i restes del túmul que la cobria. Es va excavar l’any 1935 i es van trobar fragments d’ossos i destrals, puntes de sageta i ganivets de sílex. El seu emplaçament és just al peu del Tozal de los Moros, abans que el camí comenci a descendir i s’interni en la Garganta Alta, entre el Tozal de Nasarre (1.403 m) i el Puntal de la Ventosa (1.153 m), i continui per la Garganta Baja, entre el Tozal de la Gleras (1.141 m) i la Peña Grau (1.117 m).

Caminar pel fons de les Gargantas Alta i Baja produeix una forta sensació de solitud i fa l'efecte d'una regressió al temps de la pedra, quan els humans buscàvem aixopluc i protecció en coves i balmes excavades en les parets dels barrancs. Si aquest criteri en l’elecció de l’habitatge hagués perdurat en el temps, a hores d’ara la serra de Guara seria una mena de ciutat i els barrancs els seus carrers, amb centenars de famílies troglodítiques vivint-hi.

La Garganta Baja va a parar al fons del barranc del Mascún, molt a prop de la font de Mascún, una surgència d’aigua que alimenta el curs d’aquest riu, que ve de més amunt, del sector de Bagüeste i Letosa. A la font ens aturem a descansar i a menjar una mica. Som al nivell més baix del recorregut, 720 m.

El barranc de Mascún és un dels més bonics i sorprenents de la serra de Guara, un exemple magnífic d’exhumació d’un relleu càrstic per l’erosió fluvial. Les aigües corrents superficials, en una labor d’uns quants milions d’anys, han tallat la roca calcària com un ganivet talla una peça de mantega i han deixat al descobert el modelatge dels corrents subterranis en el seu interior. Pous, galeries, coves, estalactites i estalagmites han quedat a la llum del dia, i converteixen les parets dels barrancs en una veritable simfonia de pedra.

Continuem barranc amunt fins a trobar, a l’esquerra, el sender que du a Otín, conegut com La Costera, i comencem a pujar. El sender puja dret i és pedregós i incòmode, però el seu entorn és tan fantàstic que ni te n’adones. Ens parem sovint a fer fotografies de les formes curioses que l’aigua ha esculpit en la roca: agulles, ponts de pedra, torrasses... Ascendim pel costat mateix de dues construccions amb nom propi: La Ciudadeda i la Cuca de Bellostas; que admirem des de diferents punts de vista. A poc a poc, les superem i les deixem enrere. En Fèlix em crida l’atenció sobre una roca que hi ha al costat del camí. És plena de nummulites; els fòssils deuen fer entre un i dos centímetres de diàmetre.

Quan arribem a la part superior del barranc, la visió àmplia i elevada de la paret del davant il·luminada pel sol és tot un espectacle. Continuem i la sendera es converteix en un camí ramader, amb tanques de pedra seca a banda i banda fins a Otín, un altre del pobles serrans despoblats. Otín es distribueix en dos barris; l’església ocupa la part més enlairada i està molt feta malbé. S’han fet les 15 h i ens aturem en una cruïlla de camins, al costat d’unes cases enrunades, per dinar a l’ombra d’un roure de fulla petita, que aquí són abundants.

Pensem en les tres hores llargues que tenim de cotxe fins a Barcelona i no ens hi estem gaire. Per tornar a Bara la nostra intenció és agafar el GR-1 que hem deixat a Nasarre, però un nou error del mapa, que no assenyala la cruïlla on toca, ens confon. Al cap de mitja hora ens n’adonem i corregim l’error sobre la marxa, sense haver de tornar enrere. Això sí, fem una marrada d’uns vint minuts. Finalment a l’altura del casalot de la Pardina trobem el GR-1 i ja no el deixem fins a Bara, on arribem a les 17, 30 h.

Com hem de passar per Nocito de tornada, decidim aturar-nos-hi per fer la cervesa ―amb la calor que hem passat al final, tots tres la somiàvem. De passada, aprofitem per dutxar-nos en el càmping i canviar-nos de roba. En Natxo fins i tot es perfuma. En Fèlix i jo li fem broma. La sortida s’ha acabat i estem contents; tret de la Val d’Onsera, hem fet tot el que havíem previst i amb bon temps; potser amb una mica massa de calor. Per aquests paratges, a ple l’estiu no s’hi deu poder transitar.