Sueño crepuscular, d'Edith Wharton

Ja fa uns quants dies que vaig acabar de llegir Sueño crepuscular, de l’escriptora nord-americana Edith Wharton, i volia redactar una nota, però no trobava el moment. Aquest matí, mentre em prenia un te, m’he assabentat que era el Dia Internacional de la Dona i he pensat que era l’ocasió adequada per posar-m’hi i oferir el meu modest homenatge a totes les dones que han lluitat i lluiten pels seus drets, i a Edith Wharton en particular. Com diu la meva col·lega Gemma Lienas, feminista tenaç, al món hi ha el 50% d’homes i el 50% de dones, però les oportunitats de participació no estan igualment repartides. I té raó. No cal fixar la mirada en àmbits culturals diferents al nostre, on la dona és sistemàticament marginada, per comprovar que la discriminació de gènere encara és una realitat. Sense anar més lluny, el nostre món laboral n’ofereix un bon exemple.

Sueño crepuscular (Twilight Sleep) va ser publicada l’any 1927 i penso que l'autora devia escriure-la poc abans, tot i que no sabria dir exactament què m’ho fa suposar, potser l’intens perfum d’anys vint que desprèn, amb personatges, mansions i models de cotxe que evoquen el món luxós, alegre i despreocupat de la classe alta nord-americana que hem vist representat sovint en les pantalles cinematogràfiques i que el crac de 1929 va decapitar. És la primera novel·la que llegeixo d'Edith Wharton i, si bé al començament no m’interessaven gaire ni l'ambient que descrivia ni els seus personatges, a mesura que avançava el relat, que no pas la trama, perquè, de trama, a penes n’hi ha, em va anar seduint fins aconseguir despertar-me el desig llegir i llegir per arribar al final.

Sueño crepuscular és bàsicament un retrat de personatges i de l'esfera social en la qual es mouen: la de l'aristocràcia novaiorquesa, constituïda, no pas com al Vell Món per comtes, barons i marquesos, sinó pels industrials, empresaris, financers i professionals adinerats, que mouen els fils econòmics d’una nació jove, sorgida de la colonització i integrada per descendents d’immigrants. En l’atmosfera sofisticada i banal de l’elit de la societat nord-americana dels anys vint del segle passat, Pauline Manford, Lita Wyant i Nona Manford vénen a representar tres models de dona. Pauline és la dona rica lliurada a una activitat social frenètica per tal de donar sentit a una vida buida, que ella omple de tantes cites, reunions, compromisos i activitats, que li fan imprescindible una secretària. Lita és la dona bella i narcisista, l’existència de la qual gira al voltant de la seva capacitat d’admirar tant homes com dones, i que, erràtica i autocomplaent, va deixant un rastre de dolor. Nona, filla de Pauline, és qui, des de dins, observa el panorama, el critica calladament i hi participa en la mesura que hi forma part, però amb un cert distanciament. Al voltant d’aquestes tres dones, els corresponents homes: Dexter Manford, advocat d’èxit i segon marit de Pauline; Jim Wyant, jove immadur, marit de Lita i fill de Pauline i Arthur Wyant, el seu primer marit; i Stanley Heuston, l’amor de Nona, casat amb Aggie, i que circula per la història com una ànima en pena. El trànsit d’aquests personatges per la novel·la va teixint una subtil intriga sentimental al voltant de Lita, que es resolt amb una greu crisi interna, escrupolosament emmascarada i amagada pels seus protagonistes, com requereix la més elemental discreció.

Sueño crepuscular és una novel·la de dones, escrita per una dona intel·ligent, amb gran capacitat d’observació, esperit crític i sentit de l’humor, la qual cosa li permet fer una pintura precisa, carregada d’ironia, de la societat a la qual ella mateixa pertany. L’estil, sobri i elegant, resulta d’una tal modernitat que fa oblidar que han passat noranta anys ―gairebé un segle―, des que l’obra va ser escrita.

De l’extensa producció literària d’Edith Wharton destaquen dos títols: La casa de la alegria (The House of Mirth, 1905) i L’edat de la innocència (The Age of Innocence, 1920), amb la qual va guanyar el premi Pulitzer l’any 1921. D’aquest últim títol, l’any 1993, Martin Scorsese va dirigir-ne una excel·lent adaptació cinematogràfica protagonitzada per Michelle Pfeiffer, Daniel Day-Lewis i Winona Ryder. Ja he començat a buscar-los tots dos per continuar bussejant en l’obra d’aquesta magnífica escriptora i, pel que he llegit de la seva biografia, admirable persona.