Aquesta setmana he tingut una decepció.
El pont del primer de maig vaig anar al delta de l’Ebre amb la Isabel. Els arrossars estaven inundats d’aigua i just s’acabava de fer la sembra. Era un paisatge de miralls que reflectien els bonics celatges de la primavera. Vam recórrer aquell laberint de camins, sèquies i canals entremig dels estanys i aiguamolls del parc natural. Vam veure ànecs i flamencs; fotges, agrons i martinets; algun que altre corb marí i un grapat de limícoles que no vaig saber identificar. Joncs i canyissos oferien un verd intens i brillant; els tamarius estaven en flor i àlbers i pollancres agitaven les fulles recents amb remor de fregadissa. Era una naturalesa ordenada i exuberant, que havia estat salvatge fins no fa gaire. Penseu que la dessecació dels aiguamolls i la introducció del cultiu de l’arròs es duen a terme entre finals del segle XIX i començament del XX.
Admirat per la bellesa del paratge i la seva transformació vaig pensar que, en tornar a casa, rellegiria Terras de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó. L’havia llegit feia gairebé quaranta anys i en tenia un bon record.
Però no ha suportat la relectura. I em sap greu.
La novel·la transcorre durant el primer quart del segle XX i relata la vida d’en Joan i el seu fill, Joanet, pagesos del delta en aquells temps de l’inici del cultiu de l’arròs. Tot i que és una novel·la ben escrita i en la qual s’endevina un bon escriptor ―Sebastià Juan Arbó la va escriure que encara no tenia els 25 anys―, la visió tràgica de la vida que presenta, amb uns personatges desgraciats fins a l’extrem, m’ha fatigat. També m’han fatigat les descripcions paisatgístiques, que tot i ser precises i molt plàstiques, resulten repetitives. Tampoc no m’ha agradat el costumisme rural que treu el cap en determinats moments de la novel·la; sembla un afegit, una mena d’apunt folklòric enmig d’un drama humà intens que no vol fissures. Tots els personatges que Juan Arbó presenta són torturats i viuen atrapats per la incomunicació i la brutalitat que els envolta. El pessimisme implacable de l’autor no dóna treva al lector i el sacseja repetidament a base de tot el seguit de successos tràgics que jalonen el relat i les seves conseqüències. Es percep certa immaduresa, potser ingenuïtat, en la manera d’exagerar els trets psicològics dels personatges i les seves obsessions, que segurament prové de les fonts romàntiques i naturalistes en les quals ha begut. La visió fatalista de la vida que penetra tota la novel·la és greu i transcendent. En aquest aspecte no té res a veure amb la mateixa visió presentada per Hans Fallada a I ara què, homenet? (nota del 4/05/2015), en la qual el sentit de l’humor que impregna el relat resulta un alleujament i un estímul per al lector. Però Juan Arbó no vessa ni un sol gram d’humor en Terres de l’Ebre i el lector queda aclaparat per un allau de tragèdies i misèries humanes que el desborden i li fan llançar la tovallola. “Abandono! Ja en tinc prou, de desgràcies.”
Tanmateix, jo no he abandonat i l’he llegit fins al final. Em dolia deixar la novel·la pel record que en tenia, pel respecte que durant anys he sentit i sento pel seu autor i per les gratificacions que, malgrat tot, hi he trobat: des de les riques descripcions de la singular geografia del delta fins a topònims d’indrets que conec i estimo, com la serra de Montsià, la font de Burgar, la Foradada, Sant Carles de la Ràpita, Amposta, Tortosa, l’assut de Xerta i, sobretot, el riu Ebre, que l’any 1978, amb cinc amics, vaig recórrer en cotxe i en llanxa pneumàtica des de la seva capçalera, a la serralada Cantàbrica, fins a la desembocadura. Vint-i-vuit dies, 948 km d’aigües, gents i paisatges que em són inoblidables.
També és ben cert que hi ha persones que gaudeixen amb aquest sentiment tràgic de la vida que manifesta Sebastià Juan Arbó a Terres de l’Ebre. Potser ell la sentia així, la vida. No ho sé. Si sou d’aquests, us recomano la lectura. Ni un sol dels personatges acaba bé. Jo prefereixo amanir-la amb una mica d’humor i esperança, i no deixar-me abatre pel pes de la tragèdia que escampa al voltant nostre. Somriure a les adversitats, aquest és el meu lema. Tot i que he d’admetre, que, tal com va el món, sovint el somriure se’m glaça als llavis.