Llegir Simenon és una garantia. Pocs escriptors amb un obra tan extensa tenen el nivell sostingut de qualitat literària que té l’autor belga. Simenon era una màquina de fer bones novel·les; entre la seva obra patronímica i la publicada amb pseudònims —fins a 28 se’n'hi reconeixen— va posar en circulació unes cinc-centes cinquanta novel·les entre llargues i curtes, a les que s'ha d'afegir més d’una vintena d’escrits autobiogràfics i milers d’articles i reportatges per a diaris i revistes. Tan sols l’obra completa signada com a Georges Simenon consta de 27 volums, gairebé tants com l’Enciclopèdia Britànica.
Simenon era un fenomen i així ho van reconèixer alguns dels seus col·legues contemporanis com André Gide (Premi Nobel de Literatura de 1947), qui, fascinat pel seu procés creatiu, el va voler conèixer i hi va mantenir una correspondència gairebé setmanal. Després de convertir-se en un fervent seguidor de l’inspector Maigret i de l’obra de Simenon, Gide va escriure l’any 1941: «Simenon és un novel·lista genial i el més genuí que tenim en la nostra literatura actual.»
Jo porto anys llegint Simenon de forma intermitent. És veritat que després de tres o quatre obres seves seguides arribo a cansar-me i l’abandono. Però també es veritat que passat un temps enyoro el dinamisme, la frescor i el traç ferm amb què descriu ambients i personatges, i hi torno. I com té una obra tan extensa, no em cal rellegir-lo, sempre hi ha un nou cas de l’inspector Maigret per seguir o un nou personatge per descobrir-ne la història.
Aquesta vegada m’he llegit Les vacances de Maigret (Les Vacances de Maigret, 1948) i El gat (Le Chat, 1966). En el primer, ens trobem l’inspector Maigret a Les Sables-d’Olonne, un poble del litoral atlàntic del departament de Vendée, al sud de Nantes, on hi ha anat amb la seva dona per passar les vacances. Però tot just arribar-hi, han d’operar la dona d’urgència i Miagret s’ha d’entretenir tot sol, passejant pels carrers del barri vell i aturant-se aquí i allà a fer un gotet de vi blanc. La monotonia de la situació s’interromp quan, després d’una visita a la seva dona a l’hospital, es troba una nota misteriosa a la butxaca.
A El gat, Simenon crea una asfixiant atmosfera de tensió entre una parella gran —Émile, 73 anys, i Marguerite, 71—, casada de fa poc, que no es parlen des que ella li ha mort el gat i ell, el lloro. Entre ridícula i perversa, la història ens va descobrint uns personatges minuciosament caracteritzats a través de l’escriptura àgil i precisa de l’autor. Amb una mirada irònica i mordaç, però alhora profundament humana, Simenon ens ofereix una vegada més un retrat del món canviant que l’envolta a través de dues persones que l’habiten. Segons sembla va escriure la novel·la en dues setmanes i, com Pedigrí (nota 10-06-2016), està inspirada en la difícil relació que tenia amb la seva mare.
De Les vacances de Maigret se’n va fer una TV Movie dins la sèrie televisiva Maigret, de 54 episodis, que a França es van emetre entre 1991 i 2004. D’El gat, l’any 1971, Pierre Granier-Deferre en va fer una versió cinematogràfica protagonitzada per Jean Gabin i Simone Signoret. Posteriorment, l’any 2016, se’n va fer una adaptació teatral que es va representar amb èxit al popular Théâtre de l’Atelier, de París.