Divendres, 13, vaig tornar de viatge. Deu dies entre Budapest i Praga em van carregar d’imatges i de cansament, i, com a guinda, un refredat punyeter que m’ha tingut una setmana abatut i sense ganes de fer res.
De les experiències dels viatges, a més del descobriment d’espais nous que fotografio —cada vegada més com a simple anotació memorística que cap altra cosa—, sempre procuro treure’n un redit personal, una satisfacció íntima lligada als meus interessos, aficions o objectius.
A Budapest va ser entrar en contacte amb la ciutat de Sándor Márai i d'Imre Kertész, dos autors hongaresos dels quals he llegit obra, sobretot del primer, que té llibres esplèndids, com L’última trobada o L’herència d’Eszter; de Kertész, que va ser Premi Nobel de Literatura el 2002, havia llegit feia anys Sense destí, on relata l’odissea d’un noi jueu de 15 anys que, a les darreries de la guerra, transita per diferents camps de concentració nazis. El relat, basat en la pròpia experiència de l’autor, s’escapa de la mera ressenya autobiogràfica i ofereix la visió acrítica i distant del protagonista, que viu aquell any de la seva vida movent-se entre la incomprensió i l’estupor, i assistint, amb sorpresa i resignació, a la destrucció lenta i implacable de tots els que l’envolten i d’ell mateix. L’obra, narrada per la veu del protagonista, acaba amb el seu retorn a Budapest i una reflexió sobre el destí d’una profunditat i fredor que no saps si s’ha trastocat, cosa que tampoc no ens hauria d’estranyar després del que ha passat.
Després d’aquesta lectura, vaig comprar dues obres més de Kertész, Fiasco i Diario de la galera, però no les vaig acabar. Potser les hauria de rellegir, com he fet aquests dies amb Sense destí. Però no ho sé... L’escriptura basada en el sarcasme intel·lectual, que és el que fa Kertész, em fatiga. Sóc més aviat un lector d’emocions, m’agrada sentir la humanitat dels personatges transitar pels arguments, i em perdo quan em trobo amb situacions i individus estrafolaris i inversemblants, creats per l’autor com a mers altaveus del seu posicionament en la vida i en la literatura.
En canvi Márai és tot el contrari. Analista minuciós de les emocions humanes, dibuixa personatges propers i entranyables, atrapats en el laberint del passat i els seus valors, que els condiciona en el present. De Márai, a més de les dues obres que he citat abans, aquest estiu vaig llegir La dona justa, i fa uns anys, Divorci a Buda. Però encara em queden títols rellevants com Confidències d’un burgés, L’amant de Bolzano o Dietaris 1984-1989, on deixa un commovedor testimoni de la mort de la seva dona i de la seva pròpia decadència abans de suïcidar-se el 21 de febrer de 1989, d’un tret al cap, a San Diego, Califòrnia.
Em va complaure passejar per les places i els carrers per on havien passejat els dos escriptors, anar als cafès que havien freqüentat, observar la ciutat que envolta els seus personatges, ara tan canviada, però que encara conserva les cicatrius d’un segle XX convuls i ple d’horrors. És curiós que aquesta ciutat, que té un magnífic monument a l’anònim escriptor de la història dels primers hongaresos, tingui tan oblidats dos dels seus escriptors contemporanis més rellevants i reconeguts internacionalment. De Márai només vaig saber trobar una placa en el lloc on havia viscut abans i durant de la guerra i on va escriure les seves millors obres. Una cantonada dels carrers Mikó i Pauler. («Márai Sándor (1900-1989) va viure aquí com a destacat artista de la literatura hongaresa del segle XX. Ciutadans de la cristiandat i la família»). L’edifici on és la placa no té res a veure amb la casa de Márai, que va ser totalment destruïda durant el setge de Budapest per l’exèrcit rus.
De Kertész no vaig trobar el més mínim homenatge. Potser no vaig saber buscar prou. O potser la seva condició de jueu encara compta en una ciutat que des del final de la Primera Guerra Mundial es va manifestar antisemita; primer, sota els governs nacionalistes i ultraconservadors de l’almirall Horthy, després, amb el partit nazi hongarès de Ferenc Szálazi —la Creu Fletzada— i l’exercit alemany, i, acabada la Segona Guerra Mundial, sota el règim comunista. No ho sé. Potser tan sols és que la seva mort és massa recent —Kertész va morir el 2016, als 86 anys— i un escriptor necessita reposar més temps per ser homenatjat.