Fa uns dies la Isabel va ser a Barcelona i vam anar al cine en dues ocasions. I en tots dos cassos vam encertar. De fet, gairebé sempre és ella qui assumeix la responsabilitat de l’encert o no, perquè és la que decideix què hem d’anar a veure. El seu temperament inquiet i curiós la porta a tenir informació d’un gran ventall de temes, que van des de l’oferta cultural a l’alimentació. Jo, davant dels seus coneixements, generalment em deixo dur, tant si es tracta d’anar a veure una pel·lícula com d’incorporar un nou aliment a la meva nutrició. I així, a més de veure bones pel·licules i interessants exposicions, he passat a consumir una gran varietat de grans i llavors que m'han regulat el trànsit intestinal.
|
Es tracta d’una història romàntica en el més pur estil Jane Austen pel que té d’intel·ligent, amable i estimulant, situada al final de la Segona Guerra Mundial i que es mou entre Londres i la petita illa anglonormanda de Guernsey. El relat cinematogràfic conjuga present i passat mitjançant tota una sèrie de flashbacks que ens conten els fets que van succeir durant l’ocupació nazi de l’illa i que són la causa de les tensions i el misteri que envolten la petita comunitat que l’habita. Les circumstàncies sentimentals de Juliet, promesa a un oficial nord-americà, afegeixen emoció a la història. |
El primer encert cinematogràfic va ser La societat literària i el pastís de pela de patata (The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, 2018). Adaptació de la exitosa novel·la epistolar del mateix títol, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, neboda de Mary Ann i que va intervenir en la redacció de l’obra a causa de la mala salut de la seva tia, que va morir abans que es publiqués. La direcció de la pel·lícula va a càrrec de l’anglès Mike Newell, el de Quatre bodes i un funeral (1994) i el darrer Harry Poter —Harry Poter i el calze de foc, 2005—, qui ha comptat amb la col·laboració dels guionistes Thomas Bezucha i Don Roos, que han resolt amb encert la difícil adaptació d’una novel·la plantejada com un encreuament de cartes entre els dos protagonistes, la jove escriptora Juliet Ashton —Lily James— i el granger Dawsey Adams —Michiel Huisman.
L’altre encert va ser Bohemian Rhapsody (2018). En aquest cas he de dir, però, que la pel·lícula la vaig triar jo mogut per l’enyor d’un passat compartit amb el meu fill, un gran admirador de Freddie Mercury i de Queen quan tot just tenia onze o dotze anys. I el que em pensava que seria simplement una pel·lícula musical que m’ompliria de malenconia en evocar uns anys plens de penombres, il·luminats tan sols per l’alegre vitalitat del meu fill, va resultar ser una pel·lícula que reflectia amb encert i sensibilitat la vida atzarosa de Farrokh Bulsara, Freddy per a la família i Freddie Mercury per al gran públic. L’actor Rami Malek fa una excel·lent recreació del líder de Queen, i les cançons del grup, remasteritzades o interpretades per Marc Martel —una rèplica sorprenent de la veu i la manera de cantar de Mercury—, omplen una banda sonora esplèndida, farcida dels èxits del grup anglès, que va comptar amb una de les millors veus masculines de la música rock. La pel·lícula la va començar dirigint Bryan Singer, director nord-americà del qual he vist Sospitosos habituals (The Usual Suspects, 1995) i Valquíria (Valkyrie, 2008), i l’acaba el britànic Dexter Fletcher, després que els productors acomiadessin Singer poques setmanes abans de finalitzar el rodatge. L’única nota discordant que hi vaig trobar va ser que en la seva caracterització de Freddie Mercury, Rami Malek emprava una pròtesi dental massa exagerada.
Resumint, dues pel·lícules bones de veure. I si en la primera es posa en relleu el paper de la literatura com a consol i refugi dels valors humans en temps de barbàrie, en la segona és la música la que es manifesta com a una eina poderosa per a l’agermanament dels qui poblem aquest món convuls.