Viatge a Suècia

Quan la Isabel em va comunicar que el congrés de matemàtiques al qual havia d’assistir era a la ciutat sueca de Skövde, vaig haver de buscar-la en un mapa perquè mai n’havia sentit parlar. Una ullada ràpida a Internet em va informar que, precisament, el més rellevant de Skövde era la seva universitat, creada l'any 1977 a redós d’una implantació industrial creixent, liderada per la instal·lació d’una planta de fabricació de motors Volvo. Així, d’entrada, la cosa no prometia gaire, sobretot per a mi, que disposaria de molt temps lliure. I en previsió d’avorrir-me com una ostra em vaig endur dues novel·les de Jim Thompson.

Però la veritat és que l’estada a Skövde va ser força entretinguda i va servir per fer-me una idea de com es viu en una petita ciutat sueca, com ho són la majoria.

Skövde es disposa sobre aquesta gran plana esquitxada de llacs que és el sud de Suècia, al peu del petit altiplà de Billingen, que separa les conques del dos llacs més grans del país, el Vänern i el Vattern. Al capdamunt de Billingen –304 metres al punt més alt—hi ha una estació d’esports d’hivern a la qual m’hi vaig arribar tot passejant. Però no us penseu que vaig fer una gran caminada; en una hora i mitja vaig anar del centre de la ciutat a Billingen, que en aquesta època de l’any era una successió de prats verds, petits llacs i boscos de roures, faigs i pícees. De tornada, vaig travessar tres cementiris, que, a Skövde, s’insereixen amb tota naturalitat entre les àrees urbanitzades. Feia un matí esplèndid i algunes persones s’hi passejaven com qui passeja per un parc. Em va sobtar aquesta convivència estreta entre morts i vius, que a casa nostra no és gens habitual.

En una visita la museu municipal em vaig assabentar que el nucli de la ciutat té un origen medieval i es va organitzar al voltant de l’església de Saint Elin (Santa Helena), la qual esdevingué un centre de pelegrinatge arran de l’assassinat de la pobre santa un dia de l’any 1160 quan anava a missa. L’afluència de pelegrins va fer prosperar Skövde fins que el triomf de la Reforma luterana a Suècia va acabar amb la devoció als sants i la va abocar a la decadència. Corria el segle XVI. Per acabar-ho d’adobar, l’any 1759 un incendi va devastar la ciutat, de la qual només van quedar quatre cases, ni una més ni una menys, que avui encara es conserven en el marc del Helensparken.

Certament, a Skövde no hi ha cap edifici monumental que valgui la pena esmentar. Només diré que el més vistós era el nostre hotel, una mena de mansió senyorial del segle XIX a tocar de l’estació de tren, mut testimoni del renaixement de la ciutat. Perquè si la ciutat va ressorgir de les cendres —i mai més ben dit— a mitjans del segle XIX va ser gràcies a la decisió de fer-hi passar la línia de ferrocarril que uneix Estocolm amb Göteborg. A partir d’aquest moment l’economia de Skövde, fins ara bàsicament agrària, es transforma; l’activitat artesana i comercial augmenta i sorgeix una indústria incipient.

Durant el segle XX, l’activitat industrial es consolida, sobretot amb l’arribada de la Volvo, i es crea un centre de formació tècnica i d’investigació que serà la llavor de la Universitat d’Skovde. Avui, la ciutat, organitzada en barris dispersos al voltant del nucli antic—el Centrum—, que ha esdevingut el centre comercial i d’oci, compta amb uns 50.000 habitants i gaudeix d’una vitalitat reposada. Als barris residencials s’alternen els blocs de pisos —generalment no gaire alts— i les casetes aïllades amb jardins ben cuidats. Els carrers són amples i tranquils, amb molt poca circulació, i l’ordre i el silenci és la sensació dominant, en contrast amb les bullicioses ciutats mediterrànies. Hi ha una bona dotació de centres culturals, amb curiosos horaris; per exemple, el museu municipal —Stadsmuseum— obre de dimarts a divendres, de 12 h a 16 h, motiu pel qual hi vaig haver d’anar dues vegades. Però no perquè fos tan interessant que no tingués temps de veure’l en quatre hores, sinó perquè m’hi vaig acostar un matí a les 10 i el vaig trobar tancat.

A les tardes, com les sessions del congrés acabaven a les quatre i el dia era molt llarg —fins a dos quarts d’onze de la nit hi havia bona claror—, vam poder fer una excursió a Varnhem i arribar-nos als grans llacs. Però d’això ja en parlaré en un altre moment.