Viatge a Suècia

97.500 llacs

No sé per què un llac exerceix en mi tanta fascinació. I si, a més, el llac és un llac famós, un d’aquests llacs que quan estudiava de noi m’havia hagut d’aprendre de memòria perquè estava en la llista dels més grans d’algun continent, aleshores la fascinació ratlla l’embadaliment.

Embadalit. Així és com em vaig sentir davant la dilatada superfície d’aigua del Vänern i del Vattern, els dos llacs més grans de Suècia, un país que té més de 97.500 llacs que superen l’hectàrea de superfície. I no era perquè el paisatge fos res d’extraordinari; la seva mateixa grandesa els resta la bellesa que pot tenir d’un petit estany del Pirineu encabit entre muntanyes, per exemple. Allà l’emoció la produeix la reflexió, el pensar que tota aquella massa d’aigua dolça tan extensa té el seu origen en la fusió del gel que es va acumular en el nord d’Europa en la darrera glaciació fa un grapat d’anys, que el paisatge suec, esquitxat d’aigua de nord a sud, és el resultat d’un modelatge glacial que el període interglacial en què vivim ha fet visible.

Davant les aigües tranquil·les d’aquests dos llacs immensos, passejant per les seves ribes, es copsa el respir de la naturalesa, el batec misteriós de Gaia. Potser és això el que m’atreu d’un llac, el fet de sentir a través seu que el planeta és viu i es transforma, com nosaltres mateixos, que tot és una cadena de causes i efectes a partir de no sé pas quin moment d’inici i fins no sé pas quin final.

Al Vattern (1.886 km²) hi vam arribar des de Skövde en un autobús de línia que ens va deixar a la petita població de Hjo després de mitja hora de viatge i una infinitat de parades —parava a cada granja i a cada llogarret. Malgrat el seu origen medieval, avui Hjo és una població d’estiueig, amb una platja, un port esportiu, un club nàutic i tots els serveis que la navegació d’oci demana. També té l’atractiu de tota una sèrie de boniques cases de fusta perfectament conservades i que evoquen la societat burgesa sueca de principis del segle XX.

Al Vänern (5.519 km²) hi vam anar dos dies després; ens hi va dur l’organització del congrés de matemàtiques, conscient de la importància geogràfica d’aquest llac suec, el tercer en el rànquing europeu després del Ladoga i de l’Onega, tots dos en territori rus. L’autocar ens va situar en el punt de la riba d’on arrenca el tram del canal de Göta que uneix el Vänern i el Vattern. Aquest canal, que data de principis del segle XIX, permet navegar per l’interior de Suècia des de l’estret de Kattegat, al mar del Nord, fins a la mar Bàltica. De gran repercussió econòmica de bon començament, el ferrocarril, primer, i el transport per carretera, després, l’han relegat a un paper merament recreatiu. Ara, en tres dies de creuer es poden fer els 190 km de canal i gaudir d’un recorregut magnífic per un rosari de llacs de la regió de Gotland.

Amb la Isabel i en Dani ens vam allunyar del petit port esportiu i de la zona urbanitzada per tenir una visió àmplia del Vänern sense interferències humanes, tot naturalesa. Després de deixar enrere unes quantes cases que han privatitzat la riba del llac, vam agafar una sendera que, entre pins i roures, ens va dur fins a un punt on ens vam poder fotografiar arran d’aigua. Aquests llacs de la planura sueca, resultat de l’excavació realitzada per la massa de gel que la cobria fa uns 100.000 anys, no són gaire profunds. La profunditat mitjana del Vänern és de 27 metres, i la del Vattern, 39; i les màximes són respectivament 106 i 128 metres. La mar Bàltica, que té el mateix origen glacial que els llacs, també és una mar poc profunda —57 metres de profunditat mitjana i 459 de màxima— i amb una salinitat molt baixa, sobre tot al nord, al golf de Bòtnia, on hi viuen especies d’aigua dolça.

Eren les dos quarts de vuit les vespre i hi havia un sol diàfan. Vam tornar cap a l’autocar i al cap de mitja hora érem asseguts a la terrassa suspesa sobre las aigües del Vänern d’un restaurant de Mariestad. Davant nostre, una immensitat de blau es perdia en l’horitzó —en aquell punt la riba oposada és a 80 km—; cap al nord, més aigua i, en la llunyania, la silueta del pont que uneix la riba amb l’illa de Torsö, la més gran de les 12.300 illes i illots del llac. Va ser un excel·lent sopar de clausura del congrés, pel marc i pel menjar.