Ens vam trobar pel carrer un capvespre del mes de novembre, davant de la farmàcia. I malgrat que feia una pila d’anys que no ens havíem vist, potser trenta o trenta cinc, em va reconèixer. Ets en Lorman, oi? Llavors jo també el vaig reconèixer. Sí. I tu ets en Xavier Juncosa. Estava més calb, però mantenia l’expressió viva i cordial d’abans. I ens vam posar a xerrar.
En Xavier i jo ens havíem conegut en el marc del col·lectiu Nous directors catalans, un moviment que presumptament havia de dinamitzar el cinema d’autor a Catalunya i que finalment va quedar en res, en un simple intent d’aglutinar cineastes amb visions molt diferents sobre el cinema per tal de mirar d’aconseguir junts el que no aconseguien per separat, que era donar a conèixer la seva existència davant les administracions públiques per tal d’obtenir finançament institucional per als seus projectes. En les primeres convocatòries fundacionals ens trobàvem, que jo recordi, l’Antoni Verdaguer, en Ferran Llagostera, l’Albert Abril, en Pere Vila, l’Anastasi Rinós, en Pep Callís, en Manel Cussó, l’Arturo Olmo, en Xavier Juncosa..., i segur que me’n deixo uns quants. Eren moments d’efervescència, amb l’autonomia recent estrenada i TV3 com la gran esperança per a tot el sector de l’audiovisual. Però no tots els que vam participar en aquells primers debats vam passar a formar part del col·lectiu. En el meu cas, els dubtes vocacionals al voltant del cinema es van imposar a l’hora d’implicar-m’hi a fons. I sí, es van aconseguir diners per finançar algunes pel·lícules, però van ser resultats molt puntuals i sense projecció ni continuïtat, que van esgotar el moviment en molt poc temps.
Aquella tarda, en Xavier i jo vam estar parlant d’això i dels nostres recorreguts personals després d’aquella coincidència. Jo sabia que ell continuava fent documentals, i ell, que jo havia deixat el sector per dedicar-me a escriure, però poca cosa més. I com que en Xavier és un home cordial i exuberant, capaç de fer coses que jo desconeixia, l’encontre casual se’ns va quedar curt i ens vam citar per tornar-nos a trobar al Velódromo.
A aquella primera trobada concertada n’ha seguit alguna altra i he pogut fer-me una idea de quina ha estat la fórmula d’en Xavier per fer una extensa obra com a documentalista malgrat el raquitisme de la indústria audiovisual catalana i les dificultats per accedir a diner públic dels cineastes independents. És ben senzilla: ha reduït els costos de producció a un mínim impossible i s’ha deslligat de tot i de tothom. Ell estableix el tema, escriu el guió, fa la producció, du la càmera, entrevista els especialistes, enregistra el so, munta el material i posa la veu en off i la banda sonora. Ho fa tot tot sol, com una mena d’home orquestra del cinema. D’aquesta manera ha realitzat fins a un centenar de documentals, alguns dels quals són veritables assaigs d’investigació històrica en format audiovisual. Perquè, com a llicenciat en Història per la UB que és, aquesta és una altra de les activitats que practica amb el rigor, la tenacitat i l’entusiasme que el caracteritzen i dins la qual ha participat en congressos internacionals i ha publicat treballs de rellevància.
Però la cosa no s’acabava aquí. També escriu i publica obra literària, des de memòries familiars a novel·la psicològica, és un amant de la fotografia, posseeix amplis coneixements d’astrofísica i es soci de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, a través de la qual ha realitzat tasques de divulgació científica, ha estudiat filosofia al prestigiós Col·legi de Filosofia de Barcelona, practica l’atletisme i és pare de família. Ah, i parla sis idiomes. Ell ho justifica dient que la seva avia era suïssa.
La veritat és que aquest home em té admirat. No sé com s’ho ha fet perquè el temps, que a mi se m’ha fos a les mans amb resultats minsos, a ell se li hagi estirat tant i li hagi permès adquirir uns coneixements tan amplis i realitzar una tasca tan vasta i diversa, i que sens dubte continuarà, perquè, amb poc més de seixanta anys, en Xavier Juncosa sembla estar a la flor de la vida.