En David, separat i amb un fill, trenca amb l’Amanda i s’apunta a un viatge a Àfrica. Durant el viatge s’embolica amb la Victòria i a l’arribar a Ouagadougou coneix la Mado, una noia burkinesa de la qual s’enamora, o almenys s’ho creu. I torna a Barcelona decidit a fer-la venir. Malgrat l’oposició de la família, la dificultat dels tràmits i els dubtes, en David porta la Mado a Barcelona i, després d’una convivència de sis mesos, s’hi casa. A partir d’aquest moment comencen els problemes. Tot una sèrie d’accidents estranys se succeeixen i alteren la vida d’en David, alhora que se li desvetlla la gelosia. Desconfia, pregunta, investiga i, al final, segueix la seva dona. I tot això ens ho conta ell mateix mitjançant un relat amb el qual vol descobrir-se i perdonar. El relat és llarg, però allí on és, de temps, li’n sobra.
Una nova peripècia vital d’aquest personatge que apareix per primera vegada a La mirada obscura i que repeteixo en algun dels contes de El pardal vermell i en La font de Ceres. A través d’ell mostro la tragicomèdia de la vida, aquest exercici improvisat de tirar endavant en el temps amb més o menys encert i que s’acaba definitivament amb la mort. Perquè viure no és res més que això: improvisar, resoldre com millor saps i pots les situacions que et planteja el fet d’existir. El meu personatge dubta, reflexiona, actua i s’equivoca una i una altra vegada, especialment en la seva relació amb les dones. Però no en sap més; ningú n’hi ha ensenyat abans, de viure, i ho ha d’aprendre sobre la marxa, improvisant i arriscant-se. El que passa en aquesta novel·la és que potser s’arrisca massa i ho paga amb escreix.
Tanmateix, com sota la mirada entre escèptica i sarcàstica amb la qual observo el món que ens envolta palpita un cor romàntic, no condemno el meu personatge definitivament a la desventura i, al final, li proporciono una nova esperança en forma de dona. Sabrà aprofitar-la aquesta vegada? O es repetirà la història de desavinences? Bé, això ja no ho sabrem perquè el deixo aquí.