A peu per la Costa Brava

De Palamós a Llafranc

M’hauria agradat fer el recorregut a peu per la Costa Brava d’una manera continuada, començar a Blanes i acabar a Cerbère, i veure desfilar el paisatge litoral ordenadament, com la naturalesa i la humanització l’han construït. Però la política de pactes i aliances que obliga una parella (especialment la meva) ha significat veure’l fragmentat i desordenat, avui aquí i demà allà, amb algun que altre salt a causa d’una excessiva urbanització. Això m’ha dut a haver d’apel·lar al record i a les fotografies per reconstruir la seqüència i fer-me una idea de conjunt d’aquesta part de la costa catalana.

En aquesta reconstrucció i, malgrat que encara no he completat del tot el recorregut ―me’n falta molt poc, però―, tinc la impressió que el tram de Palamós a Llafranc és el més bonic de tots. La combinació de muntanya, pins, cales, roques i mar és d’una gran bellesa i harmonia, que es potencia quan ensopegues un dia com el del dissabte que el vam fer: clar, assolellat i amb un cel esquitxat d’uns quants núvols decoratius.

Vam començar l’itinerari en un mirador sobre el port esportiu de Palamós prop del qual havia localitzat la senyal blanca i vermella del GR-92, que havíem de seguir fins a la Cala de Castell. Descriuré com s’agafa el GR des d’aquest punt perquè em va costar de trobar. Caminant en direcció nord des del mirador, es va fins a la rotonda on comença la carretera de la Fosca, se supera i s’agafa el primer carrer a la dreta i, tot seguit, el primer a l’esquerra, que es diu carrer des Codolar d’en Gotes, i a uns 200 m hi ha l’indicador del GR-92 i la sendera que, entre pins, puja al capdamunt del cap Gros (71 m) i baixa cap a la cala de la Fosca. I ja no hi ha pèrdua fins a la cala de Castell.

Durant aquest trajecte ―poc més d’una una hora aproximadament― passem per la platja de la Fosca i la gran roca que li dóna nom ―una corniana gairebé negre―, les ruïnes del castell d’origen medieval de Sant Esteve de Mar, la pineda d’en Gori i una sèrie de cales petites, amb platges de còdols i antics escars i barraques de pescadors ―Es Cau de na Minaua i s’Alguer són les més grans.

A la platja de Castell abandonem el GR-92, que continua per l’interior, i prenem per un camí que ens condueix fins al poblat ibèric de la Punta del Castell. En aquest punt hi ha restes de construccions i s’han trobat objectes que proven la seva ocupació des del segle VI aC fins al segle I aC. Retrocedim uns 40 m i agafem una sendera ben marcada que puja al puig d’en Roure i continua ran de costa, entre pinars, fins a trobar una pista que circula lleugerament enretirada. Al poc d’enllaçar amb la pista, tombem a la dreta per arribar-nos al mirador de cala Canyers i tornar agafar una sendera que, ran de mar, ens du fins a cala Estreta i el cap de Planes.

Ara tenim davant mateix les illes Formigues, que han atret les nostres mirades en l’horitzó marí mentre veníem. Durant els temporals, l’aigua les cobreix gairebé per complet i més d’un vaixell hi ha naufragat. A l’illot de la Formiga Gran hi ha una balisa que, segons llegeixo a la seva fitxa, a les nits emet tres flaixos de llum blanca cada nou segons, visibles a 6 milles.

El recorregut per les roques i els petits sorrals d’aquest bell paratge ―cala d’en Remendon, cala de Roca Bona, cala del Cap de Planes i cala dels Termes― s’acaba a la platja del Crit. Per unes escales i una sendera remuntem el promontori del Crit i enllacem de nou amb la pista i el GR-92, que hi passa. Seguint-lo, superem el paratge privatitzat de Cap Roig, amb uns jardins que es poden visitar, i tornem a trobar el mar a la platja del Golfet. Des d’aquí, el camí de ronda està ben arranjat i ens conduirà còmodament fins a Calella de Palafrugell.

Per estalviar-nos la tornada hem tingut la precaució de venir amb dos cotxes i deixar-ne un Llafranc i un altre a Palamós. De manera que tenim temps de fer un descans i prendre una cervesa sota les voltes del Port Bo. D’aquí a Llafranc tan sols és una passejada d’un quart d’hora.

Segons la guia que utilitzo, aquest recorregut es pot fer en unes 4 hores, però com m’he aturat una infinitat de vegades a fer fotografies, ens hem banyat a s’Alguer i a la cala d’en Remendon, on hem aprofitat per descansar i menjar uns entrepans, la Isabel i jo i uns amics que ens acompanyaven ens hi hem passat tot el dia. I un molt bon dia, per cert.

Com a anècdota final diré que quan remuntava els pendents del puig d’en Roure amb gorra i ulleres de sol, un company de feina que feia trenta anys que no veia m’ha reconegut i ens hem saludat. L’encontre ha estat grat i m’ha omplert de satisfacció. Satisfacció per l’encontre en si mateix i perquè era una prova que malgrat els anys transcorreguts ―i trenta no són poca cosa―, encara era reconeixedor.