Fa una mica més de dos anys vaig publicar una nota (21-04-2018) en la qual deia que havia acabat d’escriure una novel·la que m’havia ocupat tres anys i això em comportava un sentiment doble. Per una banda, la satisfacció de la feina feta, i per una altra, la sensació de buit que em quedava en haver d’abandonar uns personatges que m’havien fet companyia al llarg de tant de temps. Escriure-la havia estat una activitat que m’havia mantingut ocupat dia rere dia sense haver-me de plantejar res més; una vegada acabada, l’objectiu passava a ser publicar-la, una tasca que ja no depenia tant de mi com de la fortuna i el criteri dels professionals de l’edició que se la miressin.
Aquesta segona etapa de la vida d’una novel·la sempre m’ha resultat ingrata i sovint he optat per presentar-la a un premi literari i que surti el sol per allà on vulgui. De vegades he tingut sort i d’altres —les més—, no. Aquesta vegada he tingut sort a mitges, ja que no he guanyat el premi al qual optava —el Nèstor Luján de novel·la històrica—, però n’he estat finalista i he trobat editor —Columna Edicions. I per a mi, això ja és un tot èxit.
La trama d’Atlàntic —així he titulat la novel·la— se situa entre els anys 1842 i 1848 i arranca a la costa occidental d’Àfrica, on el capità Ferrer procedeix a la compra d’esclaus per traslladar-los al mercat de l’Havana a bord del Tritón, vaixell de la companyia naviliera mataronina de la qual n’és propietari juntament amb els seus germans Joan i Josep. Un dels esclaus que va a parar a la bodega del Tritón és Djembo, un noi de l’ètnia fang, intel·ligent i resignat, per qui el grumet Marc Badia, consumit pels remordiments que la seva condició de negrer li desperta, sent néixer un corrent de simpatia.
Però quan posa rumb a Cuba, el Tritón és interceptat per la fragata de guerra britànica Charleston, que el captura i el condueix a Freetwon, on, tret del capità Ferrer i d’en Marc, la resta de la tripulació es lliurada a les autoritats colonials de Sierra Leone perquè els jutgin per tràfic d’esclaus. A l’Emili Ferrer i a en Marc, el capità Hawkins té la intenció de dur-los a Londres, on també seran jutjats. I és a bord del Charleston que entra en escena el tercer protagonista de la novel·la, el jove alferes Simon Flaherty, un marí d’origen irlandès, que sacrificarà una carrera prometedora a la Royal Navy per amor i sentit de la responsabilitat.
A partir d’aquest moment els destins d’aquests tres personatges s’uneixen i, malgrat les separacions i les vicissituds a les que cadascun ha de fer front, un sentiment profund d’amistat romandrà viu al llarg dels anys.
Atlàntic és una novel·la de periples humans plens de dificultats, en la qual el valor i la tenacitat dels protagonistes obtenen la seva recompensa. Una de les crítiques que va obtenir d’un lector editorial fou que “els bons guanyen per golejada”. Quan ho vaig saber, vaig pensar entre mi: “I per què no? Per què els bons no poden guanyar almenys en les novel·les per a satisfacció dels lectors?”
Quan, mentre l’escrivia, em demanaven com la definiria, sempre deia que estava fent un Dickens contemporani —de fet, en ella hi ha clares referències a l’obra de Charles Dickens; però també a Melville, London, Dumas, Austen, Conrad i tota la sèrie d’autors que em van alimentar en l’adolescència i primera joventut. Però això mateix que per a mi la definia tan bé, em feia témer pel seu futur. Hi ha espai en la literatura catalana actual per a una novel·la com aquesta?, em preguntava. I tenia dubtes. De fet, hi va haver un moment que em vaig plantejar deixar-la, i van ser els personatges, el seu clam per continuar vius, el que em va fer seguir escrivint.
Ara, gràcies a la confiança de Glòria Gasch i del jurat del premi Nèstor Luján, el dubte que tenia ha quedat bandejat i Atlàntic és a punt de sortir a la llum pública. Tant de bo el grapat de personatges que desfilen per la novel·la hagin tingut raó i l’esforç hagi valgut la pena! El lector tindrà la darrera paraula.