És un divendres a la tarda i la Isabel m’arrenca de l’ordinador amb la proposta de sortir i arribar-nos a Mango del passeig de Gràcia a tornar una camisa. Hi accedeixo a contracor. Però mentre ens dirigim cap a la botiga de roba, penso en la feina que he deixat sense acabar per anar a tornar una camisa i em vaig neguitejant, perquè la mania de comprar coses per després tornar-les, com fa sovint, és una mania seva i jo no hauria de veure-m’hi implicat. Abans d’arribar a Mango entra a un parell de botigues que ens surten al pas, i això augmenta el meu neguit. Assistir d’espectador com tria i remena entre perxes, prestatges i taulells durant cinc o deu minuts, m’impacienta. Continuem cap al passeig de Gràcia. A Mango han posat, molt estratègicament, la caixa al fons de tot de la botiga i abans de tornar la camisa, la Isabel s’entreté en mirar la roba de la nova col·lecció que acaben de col·locar. Jo continuo d’acompanyant estaquirot i m’entretinc observant les evolucions del guàrdia de seguretat, que acaba observant-me a mi. A la fi torna la camisa al mostrador de la caixa i sortim. Però a mi, tant entrar i sortir de botigues de roba m’ha posat de mal humor, i li dic que vull tornar a casa, que ja n’he tingut prou, de passeig. I em diu que podem tornar per Diputació, que a la Fundació Mafre hi ha una exposició nova d’un fotògraf japonès. Com gairebé ens ve de camí, accepto.
L’exposició es titula Black Box i el fotògraf és Hiroshi Sugimoto (Tòquio, 1948). Dubto, però finalment hi entrem. El fulletó informa que. en acabar els estudis de sociologia i ciències polítiques a la universitat de Tòquio i viatjar a la Unió Soviètica interessat pel comunisme, en la dècada dels 70 es trasllada als Estats Units, on va formar-se en belles arts i fotografia a Califòrnia. Acabat el període de formació, decideix establir-se a Nova York i inicia la seva carrera artística com a fotògraf, amb incursions en el camp de l’arquitectura, l’escultura i el teatre.
La primera sala és a la planta baixa i tot just accedir-hi quedo bocabadat i el mal humor que arrossego s’esvaeix. Les grans fotografies en blanc i negre penjades a les parets tan sols reprodueixen el mar i el cel ―dues games de grisos dividits per la línia central de l’horitzó―, però infonen una gran serenitat. Em recorden certes pintures de Mark Rothko. Són mars en calma de diferents punts del planeta, alguns bromosos, d’altres d’una claredat excepcional, gairebé es poden comptar les ones. La sèrie, titulada Seascapes, m’impressiona. I pugem a la primera planta, on hi ha la resta de l’exposició. Són quatre sèries temàtiques més que el fotògraf ha anat treballant al llarg dels anys, algunes sense concloure encara. A Portraits retrata reproduccions en cera de personatges notables de la història amb una pulcritud i una nitidesa que els fan reviure. Sorprenent! A Theaters, l’objecte de la seva atenció són cinemes buits, en locals o l’aire lliure, de diferents ciutats, il·luminats únicament per la llum que reflexa la pantalla durant la projecció d’una pel·lícula. L’efecte és admirable. A Dioramas torna a jugar a fer real el que no ho és mitjançant la mirada de la càmera. En aquest cas fotografia els diorames del Museu d’Història Natural de Nova York de tal manera que l’observador creu que es troba realment en la sabana entre voltors o en l’estepa entre una bandada de llops. La sensació és desconcertant. Per últim, a la sèrie Lightning Fields ens presenta el resultat fotogràfic de produir descàrregues elèctriques sobre materials fotosensibles en una càmera fosca. Les imatges són espectaculars i ens acosten a l’Univers a través de l’experimentació de laboratori. Meravellós!
La bellesa, la precisió tècnica i l’originalitat conceptuals de l’obra de Hiroshi Sugimoto van esborrar del meu ànim la sensació desagradable de pèrdua de temps que m’havia malhumorat. A la sortida, la Isabel, a qui vaig fer partícip del meu entusiasme pel fotògraf, es va alegrar pel seu encert i em va poder dir: “Hauries d’estar-me agraït que et tregui a passejar. Estic segura que si no t’hi porto jo, no hauries vist l’exposició.” I he d’admetre que, com tantes altres vegades, té raó.