Cadaqués, l'Olimp català

He estat uns dies a Cadaqués. Pocs, però suficients per adonar-me de la gran transformació que s’ha produït d’ençà que hi anava en la meva joventut per aspirar el perfum artístic i de modernitat que emanava.

Cadaqués ve a ser una mena d’Olimp català, residència de divinitats. El “diví” Dalí va ser qui primer va projectar Cadaqués al món; després, als anys seixanta del segle passat, l’anomenada “gauche divine” va convertir Cadaqués en el centre d’una intel·lectualitat burgesa catalana, al voltant de la qual pul·lulaven els aspirants a entrar en aquell ambient selecte. És aleshores quan Cadaqués comença a convertir-se en un pol d’atracció, no ja únicament pel seu encant paisatgístic sinó també com a símbol social i cultural. Tenir casa a Cadaqués o fer-hi estada a dispesa era alguna cosa més que anar a estiuejar a la Costa Brava, era entrar a participar dels aires avantguardistes que venien a ventilar l’atmosfera insana i amb tuf a resclosit del franquisme.

Però aquell Cadaqués dels anys seixanta encara conservava bona part de la seva essència i que tan bé reflecteix Pla en les pàgines que li dedica. Recordo la població blanca, de ribes sinuoses, apinyada al voltant l’església de Santa Maria, i l’oliverar que li abrigava l’esquena, enfilant-se per pendents i turons, en feixes defensades per paret seca feta amb lloses de pissarra, obscures, gairebé negres, policromades amb els colors ocres i rogencs de l’òxid.

Avui, per aquells turons i pel faldar del Penís s’hi enfilen cases i més cases que han estès la blancor de les parets allà on hi havia hagut el verd grisós de les oliveres. De l’encant primitiu de Cadaqués només en queda una lleu fragància en els seus carrers costeruts i en el roquissar que l’envolta, la resta s’ha perdut sota la onada turística que l’ha envaït i que, com a tot arreu, es tradueix en un augment de la construcció que no té aturador. Una construcció que si bé Cadaqués ha sabut controlar en altura, no ha pogut quant a superfície, i aquell poble minúscul de pescadors s’ha estès com una taca d’oli per totes bandes i ha esquitxat la badia d’infinitat d’embarcacions esportives i de passeig.

I malgrat això, Cadaqués continua exercint en mi una fascinació difícil d’explicar i que atribuiria al seu enclavament en el que havia estat un confí del món, un lloc remot, aïllat de la resta del territori que l’envolta i amb l’única sortida del mar, un mar sovint violent, amb profunditats abissals ben a prop de la costa i amb forts corrents marins que flueixen com rius i que han donat molts disgustos a pescadors i navegants. Segurament és això el que encara percebo en el paisatge opac que envolta la població blanca: la monumentalitat de la serralada pirinenca en el moment d’enfonsar-se al mar. Perquè això és aquell territori: Pirineu en l’estat més primigeni, el roquissar més antic d’aquesta gran unitat orogràfica atacat per l’aigua, el vent i l’embat de les ones just al final del seu recorregut terrestre de 425 km i que mira a dos mars, el Cantàbric i el Mediterrani, l’Oceà Atlàntic i el Mare Nostrum.