Cortes y Plegados

Exposició fotogràfica d’Elisabet Mabres

L’Elisabet Mabres no podia fer la seva primera exposició de fotografia en una galeria o un espai cultural a peu carrer, on s’hi pogués arribar tot caminant o en transport públic, no. Ella ho havia de fer més original i complicat, i el dia de la inauguració ens ha enviat a tots a fer una excursió pel massís de Garraf a buscar una vall remota, enmig del roquissar calcari més foradat de Catalunya, on hi ha la masia Vallgrassa, una antiga explotació vitivinícola i ramadera reconvertida en el Centre Experimental de les Arts. Allà ha penjat una trentena de fotografies sota el títol de Cortes y Plegados.

L’exposició consta d’una sèrie de fotos aïllades i d’altres relacionades entre si per un fil conductor que parteix d’una visita nocturna a una zona industrial, on naus tancades i silencioses sota la llum esmortida dels fanals ens condueixen a interiors inquietants que abriguen deliris i passions. Cossos que en penetrar en un espai indefinit deixen un rastre de sabates i vestits que, si el seguim, ens porta fins a nueses insinuades, confuses, mig ocultes per màscares i altres elements que suggereixen extraviaments i perversió.

Aquest retrat tenebriste d'un home nu que reposa assegut i ens mira amb unes calces al cap resumeix l’atmosfera pertorbadora que l’artista vol evocar.

Naturalment, això és la meva composició de lloc a partir de les pistes que l’Elisabet ens vol donar. Perquè ella deixa el relat obert a la imaginació de l’espectador, que el pot interpretar a tenor dels seus fantasmes. (Perquè tothom en té, de fantasmes). Busca polsar la part fosca de l’observador amb objectes, llums i formes que insinuen més que diuen i que permeten diferents visions, encara que totes dirigides a traspassar els límits del que és convencional i quotidià. Uns hi veuran una orgia, d’altres l’escenari d’un crim, o l’encontre dels amants, o la solitud desesperada d’algú atrapat en l’interior ―de què?; no s’acaba de saber.

L’exposició es completa amb un vídeo on el relat, desplegat en la penombra d’un racó, pren més sentit, i les imatges, aïllades del fons blanc de la paret i seqüenciades, adquireixen més força i poder de suggestió. La sonorització també contribueix a crear l'ambient trangressor que l’artista vol que percebem.

I en sortir a la llum del sol hivernal, tot torna al seu lloc, respires l’aire pur i contemples el paisatge aspre del Garraf, esquitxat de càrritx, margallons i pins assedegats, on l’Elisabet, amb la seva energia desbordant de creativitat, ens ha conduït per admirar el seu art. I arribes a sentir que l'interior obscur del seu relat i aquest paratge abrupte i isolat es complementen i que no ha estat pas desencertada l'elecció. 

Després, tots junts hem baixat a dinar al poblet de Garraf i hem brindat unes quantes vegades no sé ben bé per què. Excuses pel goig de compartir.