Ejaculació precoç

(Nou capítol de La mirada obscura, de Josep Lorman)

L’adreça de la sexòloga que li havia donat l’Albert Riu corresponia a una casa de la zona alta de Barcelona. En Joan C hi va anar un divendres al matí. Estava nerviós i li va costar decidir-se a entrar; va haver de passar tres vegades per davant de l’escala, mirar a dreta i esquerra per comprovar si algú es fixava en ell, abans d’empènyer la porta i enfrontar-se al porter.

–A quin pis va? –va preguntar aquest amb to professional.

–Al tercer primera –va dir en Joan, de passada.

–La doctora? –va precisar el porter.

–Sí –va haver d’admetre en Joan.

–El tercer, primera –va confirmar el porter. I se’l va quedar mirant.

A en Joan li va semblar que hi havia un cert aire mofeta en la mirada del porter i va maleir que l’ascensor no estigués a la planta per poder-s’hi amagar ràpidament.

Li va obrir la porta del pis de la doctora una minyona filipina i el va fer passar a una saleta desmantellada. Afortunadament no hi havia ningú més. En Joan se sentia incòmode i tenia palpitacions. Per mirar de distreure’s va agafar una revista que va resultar ser un Lecturas de feia dos anys, suat i rebregat, amb tots els mots encreuats resolts. La va tornar a deixar al revister i es va posar a mirar els diplomes de les parets. Tret del diploma de Medicina General de la Universitat de Buenos Aires, els altres quatre que hi havia eren certificats acreditatius de la participació de la doctora Graciela Marcos a diferents simpòsiums de psicologia i sexologia, tots ells també a l’Argentina. La doctora, doncs, era sud-americana. Això a en Joan no li va fer cap gràcia. No és que tingués una especial animadversió contra els sud-americans, però trobava que s’enrotllaven massa, que els  hi agradava donar un èmfasi extraordinari a les afirmacions més obvies i que tot ho tractaven amb un to transcendent que l’irritava.

Va haver-se d’esperar ben bé mitja hora abans que la doctora no el fes passar al seu despatx. En el breu recorregut que en Joan va fer pel pis darrere la minyona filipina, va poder comprovar que, a més de tenir-hi la consulta, el pis també era el seu habitatge i que, entre visita i visita, la doctora Marcos atenia els quefers domèstics. Això tampoc no li va agradar; li va semblar molt poc professional, i més tractant-se d’una especialitat tan delicada com la seva. Però l’ànima li va caure als peus quan, des de la butaca on estava assegut, va sentir com una veu de dona amb un marcat accent argentí escridassava la minyona perquè havia comprat a l’adroguer de la cantonada en lloc d’arribar-se al mercat, on tot era més bon preu. Després d’això, a en Joan se li va concretar una sensació de sordidesa que, d’ençà que havia entrat a la saleta, l’havia estat rondant. Impulsivament es va aixecar per marxar; l’arribada de la doctora, però, li va barrar el pas.

–Bon dia. Assegui’s, si us plau.

La veu era greu i dominant i provenia d’una dona força granada, de metre vuitanta d’alt i amb aspecte de no estar gaire per romanços. El primer que va preguntar va ser si venia per l’anunci del diari. Només li va faltar això. Per un instant en Joan va intuir que havia anat a caure a mans d’una estafadora que explotava les misèries del sexe, però no hi va parar esment. No, no venia per l’anunci, un amic la hi havia recomanat. Això va semblar que satisfeia la doctora, que tot seguit va passar a fixar les condicions del tractament. La visita era a deu mil pessetes, però si es feia el tractament d’ejaculació precoç que constava de cinc visites en dues setmanes, el preu era de quaranta mil.

–Però jo no estic segur de patir ejaculació precoç –va objectar en Joan.

–El noranta per cent dels homes són ejaculadors precoços; el que no ho accepten –va afirmar la doctora–. Així és que no li estranyi ser-ho. El primer que cal fer per posar-hi remei és acceptar-ho. Vostè, quan manté relacions sexuals amb una dona és capaç d’estimular-la i provocar-li l’orgasme abans de deixar-se anar o bé el simple joc de carícies ja el fa ejacular?

En Joan va quedar dubtant. En realitat li passaven les dues coses. De vegades aguantava fins al final i de vegades no...; però havia de reconèixer que eren més les vegades que no.

–A veure. Vostè està casat, oi?

–Sí.

–I què opina la seva dona de la seva manera de fer el coit? Està satisfeta?

En Joan va quedar en silenci. Se li feia difícil de respondre. Al principi semblava que sí, però ara...

–La veritat és que darrerament no practiquem gaire el sexe –va dir finalment.

–Ella el rebutja?

Aquella dona era implacable.

–Sí –va haver d’admetre en Joan

–A veure. Despulli’s.

En Joan es va quedar de pedra.

–Com?

–Que es despulli, que es tregui la roba –va insistir la doctora.

–Però...

– Bé, si li fa cosa, quedis en calçotets.

En Joan va començar a suar. Se sentia atrapat en una situació ridícula i humiliant. Desconfiava de la doctora, però hi havia alguna cosa que li impedia engegar-la. Potser era la pròpia incògnita sobre la seva sexualitat. Era o no era un ejaculador precoç?

Lentament en Joan es va començar a despullar. Primer les sabates, després la camisa, després els pantalons, després...

–No cal que continuï.

En Joan es va aturar amb els pantalons a la mà.

–Ja veig que també fa com el noranta per cent d’homes. Es treu les sabates i es deixa els mitjons posats. No es pot imaginar com és de desagradable per a una dona veure un home en calçotets i mitjons. És una imatge ridícula que no predisposa gens a l’amor. I aquestes molles que li pengen!

En efecte, en Joan es va sentir summament ridícul. Potser perquè es mirava per primera vegada en aquella actitud amb uns ulls que no eren els seus, o potser perquè aquella dona tenia l’especial habilitat de portar els seus pacients a situacions de feblesa que l’afavorien.

–Ha de millorar el seu aspecte si vol mantenir la seva dona enamorada i desitjosa –va continuar la doctora–. No es pot abandonar d’aquesta manera. A més de fer el meu tractament hauria de fer ioga. El ioga li servirà per disciplinar-se, relaxar-se, aprendre a controlar el cos i canviar els hàbits i l’actitud mental. També li proporcionarà una certa delicadesa i poesia. Ha de ser flexible com un bambú i delicat com una flor de lotus si vol tornar a seduir la seva dona fent l’amor. 

A en Joan li va semblar que tenia una certa raó. S’havia abandonat massa. No feia gens d’esport, menjava sense mirament, bevia un cubalibre darrere un altre i es passava tot el dia amb el cul al seient del cotxe; fins i tot havia abandonat el costum de pujar l’escala de casa a peu i ara utilitzava sempre l’ascensor.

–I com està d’ànim? –va preguntar la doctora mentre en Joan es posava la camisa.

Li va haver de confessar que se sentia deprimit.

–Bé, tot va lligat: desànim, abandonament, pèrdua d’atractiu, indiferència de la parella... És un cercle viciós que s’ha de trencar per algun punt. A què es dedica, vostè? 

En Joan es va sentir una mica avergonyit d’haver de dir que venia calces, però la doctora no en va fer cap comentari.

–El que a vostè li passa és un quadre molt habitual en un home de la seva edat, que arriba a la maduresa amb tot una sèrie de somnis esquinçats. Se sent un fracassat i, en realitat, en aquests moments és un fracassat.

En Joan va pensar que no calia dir les coses amb tanta cruesa, però no va replicar.

–Però crec –va continuar la doctora– que amb el meu tractament tot això es pot arreglar. Està d’acord a començar?

Tal i com havien anat les coses, en arribar a aquest punt, en Joan ja no va dubtar. A més, en Riu era una prova evident que aquella dona no era el que li havia semblat al principi. Aleshores la doctora el va fer passar a una petita habitació i el va fer estirar damunt d’un divan. Després de recomanar-li que tanqués els ulls, es relaxés i seguís fidelment les instruccions que sentiria, va posar una casset i va sortir de l’habitació.

La cinta començava amb música de cítara i a continuació s’hi afegia la veu de la doctora, que, molt pausadament, donava instruccions per assolir una total relaxació. Una vegada relaxat i imaginant estar davant del mar, et demanava que comencessis a practicar la respiració ona. L’aire s’aspirava pel nas i, com una ona que avança, inflava el tòrax i el ventre; tot seguit, s’expirava en sentit invers, encongint primer l’estómac, després el pit i expulsant-lo per la boca. En Joan es va passar una bona estona fent pujar i baixar la panxa fins que finalment es va adormir.

Aquell primer dia en Joan va sortir de la consulta de la doctora Graciela Marcos lleugerament atordit i amb l’adreça d’un professor de ioga. Com a rebut de les vint mil pessetes que havia hagut de pagar duia un parell de fotocòpies que parlaven de la relaxació i d’un sistema de millora dels mals hàbits personals.

Abans de pujar a casa va voler llegir les fotocòpies i va entrar en un bar. Per inèrcia va demanar un cubalibre. Quan li van portar va recordar que s’havia fet el propòsit de deixar els cubalibres i va dubtar si beure-se’l o no. «Bé, aquest serà l’últim», va pensar.

El text, que parlava de la millora dels hàbits personals, exposava l’experiència d’una dona que havia comprovat que per incorporar un bon hàbit només calien tres setmanes. Un dels fragments deia així:

«El meu matrimoni travessava un moment difícil. Hi havia molt poca comunicació amb el meu marit. Sabia que la causa era el meu mal costum de censurar els seus actes. Constantment li retreia els defectes i no valorava els trets positius de la seva personalitat. Jo no volia ser una esposa malagradosa, però no podia evitar-ho. Com a conseqüència, el meu marit s’anava allunyant de mi...”

El pamflet continuava explicant que la dona havia aconseguit canviar d’actitud en tres setmanes a base d’anar descobrint cada dia una qualitat del seu marit en lloc d’un defecte. Li havia costat perquè, pel que deia, el marit no en tenia gaires, de qualitats, però finalment hi havia reeixit. De resultes del seu canvi d’actitud, el marit també va començar a canviar i van acabar sent una parella perfecta.

En Joan va pensar que no estaria pas malament que allò ho llegís la Roser. Potser la faria reflexionar i se n’adonaria de com era d’injusta amb ell. Així és que, quan va arribar a casa, va deixar les fotocòpies damunt del moble del rebedor on acostumaven a deixar la correspondència. No li semblava gens oportú anar i donar-les-hi directament.

En Joan va estar vigilant el moment que la Roser descobrís els papers per veure quina reacció tenia. A la fi, quan va tornar de baixar les escombraries, els va veure.

–Què és això? –li va preguntar.

–No ho sé. Ho he trobat a la bústia. Ho he deixat aquí per si ho volies llegir.

La Roser li va donar una ullada pel damunt.

–Quina poca-soltada! Hi ha gent per a tot. Mira que entretenir-se a anar deixant això per les bústies –i ho va estripar en quatre trossos.

En Joan va quedar decebut. Pel que semblava, la Roser no s’havia sentit identificada amb el personatge del pamflet. No creia que hagués de canviar res. Estava convençuda de la seva actitud, de l’objectivitat de la valoració que feia d’ell. La Roser no dubtava. Allí, l’únic que dubtava era ell. I en Joan es va posar a mirar la televisió amb una estranya sensació de culpa.

Durant les tres visites següents en Joan, tot i sentir créixer visita rere visita un cert escepticisme sobre l’eficàcia del tractament, va suportar amb paciència les explicacions de la doctora i va fer dòcilment tot el que li deia que havia de fer. Un dia el va tenir mitja hora a la terrassa assajant tota una sèrie d’exercicis gimnàstics destinats a posar-lo en forma i que havia de repetir cada matí en llevar-se. Va aprendre diferents tècniques de control de l’erecció i mètodes per retardar l’ejaculació, basats en la respiració i la compressió de determinats punts del cos; es va deixar fer massatges ferotges, després dels quals quedava més encarcarat que abans; va memoritzar els ritmes i cadències de la tècnica Tao de penetració; va practicar estranyes positures revitalitzadores; va començar a prendre productes d’elevat poder energètic com mel, vinagre de poma, cafè d’argila, oli de sèsam i salsa de soja, i va introduir en els seus hàbits el ball matinal amb música-disco per entonar-se i el nocturn amb aires hawaians per relaxar-se. La Roser assistia a totes aquestes innovacions de la rutina diària d’en Joan amb una divertida curiositat. Ell li havia dit que tot allò eren tècniques naturistes per superar l’abatiment que sentia i recuperar l’energia que li faltava.

–Si veus que funciona ja m’avisaràs, que ens posarem a ballar tots dos el hula-hula –li va dir la Roser, burleta.

En Joan, però, no millorava. Continuava deprimit, sense ganes de res, i li costava un gran esforç haver-se d’enfrontar a qualsevol acció per insignificant que fos. Per consolar-se es deia que tot era qüestió de temps, que si aconseguia incorporar aquests hàbits positius a la seva vida, un moment o altre havien de donar fruit.

L’últim dia la doctora Graciela Marcos va plantejar la sessió com una mena de revàlida.

–Es tracta de posar en pràctica tots el mètodes de control de l’ejaculació i de penetració que hem vist aquests dies.

En Joan es va preguntar com coi havia de practicar tot allò si a l’habitació del divan només hi eren la doctora i ell. No seria que... Només de pensar-ho es va estremir.

–El deixaré aquí i vostè s’ha de masturbar però sense arribar a ejacular. Quan vegi que l’excitació arriba al punt àlgid, va posant en pràctica successivament tots els frens: la compressió del penis, la contracció de l’anus amb la respiració tallada, retrocedir la llengua cap a la campaneta, pressionar el centre del perineu...

En Joan escoltava atònit.

–...Després, per practicar la tècnica Tao de penetració... –la doctora va obrir un armari que hi havia a l’habitació–...ho fa amb aquesta nina inflable. I sobretot no me l’empastifi. Recordi que no ha d’ejacular.

En Joan no s’acabava de creure que aquella dona parlés seriosament.

–Bé. Ara el deixo. Avisi’m quan estigui.

En Joan es va quedar sol a l’habitació. Estava torbat. Se sentia protagonista de la història més ridícula que li haguessin pogut explicar. De cop i volta, aquella sensació de sordidesa que havia sentit el primer dia el va envair de nou. Se li va fer un buit a l’estómac i li va semblar que es marejava. No, no ho podia fer, tot allò. Era embrutidor. A un quart d’onze del matí no podia estirar-se en un divan i masturbar-se com aquell que es pren un cafè amb llet. Era humiliant proposar una cosa així. Què s’havia cregut, que tractava amb bèsties? Per un moment va pensar que tot allò no era res més que una mena de venjança de la doctora. Aquella dona odiava els homes i gaudia humiliant-los, conduint-los a situacions vergonyoses, per les quals, a sobre, encara havien de pagar. Segurament ara estava asseguda al seu despatx, fregant-se les mans de satisfacció davant d’un nou triomf, d’un altre mascle escarnit i plomat com un pollastre. Doncs no!

En Joan va sortir de l’habitació d’una revolada i es va dirigir al despatx de la doctora.

–Ja està? –va preguntar ella sorpresa quan el va veure a la porta.

–No ho faré –va dir en Joan amb una certa crispació.

La mirada de la doctora va llampeguejar.

–Com que no ho farà? –la interrogació era desafiant–. Això forma part del tractament i jo li dic que ho ha de fer –ara el to era sec i autoritari.

En Joan encara es va irritar més.

–Doncs ja pot dir el que li doni la gana, que no penso fer-ho.

La tensió va dibuixar un somriure despectiu en el rostre de la doctora.

–Vostè és un pobre home que no s’atreveix a enfrontar-se al seu propi sexe. Un reprimit, un frustrat...

En Joan va empal·lidir de furor i sense dir res més va fer mitja volta i se’n va anar.

–Eh! Que m’ha de pagar!

En Joan va sentir com la doctora s’aixecava precipitadament de la cadira i corria cap al passadís.

–Em deu la meitat del tractament! No pot marxar sense pagar-me!

–I tant que puc! –va dir en Joan, mentre agafava el pom de la porta del carrer davant el gest astorat de la minyona filipina.

–Aturi’s! –va bramar la doctora. Però aquesta darrera ordre ja va sortir afeblida per la consciència de la rebel·lió i les seves conseqüències econòmiques.

Abans de tancar d’un cop de porta que va fer trontollar tot l’edifici, en Joan va poder entrellucar en el rostre groguenc de la minyona un somrís de complicitat. I aquest mínim gest de simpatia li va fer recuperar de sobte tota la dignitat que havia anat perdent sessió rere sessió a casa de la doctora.

«Ni ejaculació precoç ni punyetes, el que jo necessito és una bona cardada», va pensar en Joan, en plena excitació, mentre baixava les escales. I, sense pensar-s’ho dues vegades, es va dirigir a una sauna del Paral·lel a gastar-se el que s’havia estalviat del tractament.


Enllaços de compra de l'edició digital

Amazon (format MOVI per a Kindle)

La Casa del Libro (format EPUB)