El bosc de Callong, o el somni del boletaire

La causa dels bolets té una nova adepta: la Isabel. Es va estrenar al bosc de Callong i ho va fer amb una aplicació i un entusiasme que es va traduir en una collita de més de quatre quilos de rovellons. Bé, no els va trobar tots ella sola, la van ajudar en Natxo i la Mercè, i jo ocasionalment. Però després de les primeres ensenyances, la Isabel es va destapar com un boletaire amb olfacte, d’aquells que ensumen els bolets més que no pas els veuen, i graten en aquell petit bony de molsa i pinassa on precisament hi són.

La nostra rovellonada es va produir sense voler. En un principi no teníem cap intenció de fer recerca micològica, sinó simplement una caminada per un dels bells boscos d’avets i faigs que cobreixen vastes extensions del Prepirineu francès, més humit que el nostre. El dia anterior havíem estat a la Forêt d’En Malo i ara visitàvem la de Callong. En temps de Lluís XIV, aquests boscos van estar sota la protecció de la corona, que n’aprofitava la fusta per a la construcció de vaixells de guerra i com a combustible a les forges. Endur-te un feix de llenya d’aquests boscos sense l’autorització reial et podia costar la vida. Ara són de propietat comunal i constitueixen un dels principals recursos econòmics del Pays de Sault i un reclam turístic.

El bosc de Callong està dins del terme de Belvis, entre els llogarets de Montmija i La Malayrède, des dels quals s’hi accedeix. Un itinerari senyalitzat que parteix de l’antiga casa forestal i s’interna pel bosc et condueix fins al Sapin Géant, un exemplar d’avet de 47,5 metres d’alçada i 4,10 de circumferència, que es calcula que té 210 anys d’edat. Va ser durant aquest recorregut forestal que, a les vores del camí i als marges, vam començar a trobar bolets. Havia plogut no feia gaire i els bolets eren allà, entre la fullaraca, innocents i confiats. En Natxo va ser el primer en veure’n un i, a partir d’aquell moment, el recorregut va deixar de ser contemplatiu per convertir-se en actiu. Jo vaig repartir bosses de plàstic ―sempre en duc unes quantes a la motxilla per eventualitats― i les vam començar a omplir. Eren uns rovellons grossos, sans, que desprenien una aroma intensa de bosc. I l’instint recol·lector de la Isabel es va despertar i la fer embogir davant d’aquell bé de Déu d’esclata-sangs ―ella en diu així dels rovellons.

Finalment vam arribar al Sapin Géant i el vam veure. Però si el recorregut és de mitja hora, nosaltres en vam invertir una i mitja; i una i mitja més per completar el circuït. Quan vam tornar a l’àrea de lleure que hi ha davant la casa forestal ja eren prop de les quatre i gairebé no quedava ningú; tots els francesos que ocupaven les taules i torraven a la barbacoa quan vam arribar ja havien marxat. De manera que ens vam poder instal·lar i ens vam posar a netejar els bolets mentre valoràvem la millor manera de preparar-los. No teníem sal, ni oli, ni all, ni julivert, ni paella; tan sols comptàvem amb la graella que en Natxo sempre du al cotxe. Davant d’aquesta situació era obvi que l’única cosa que podíem fer si no ens els volíem menjar crus, era torrar-los. A l’últim moment, a la Isabel se li va ocórrer posar-hi al damunt un bocí de sobrassada per tal que no quedessin tan ressecs.

Dit i fet; mentre la Isabel i la Mercè escollien els més grossos i hi posaven el bocinet de sobrassada i en Natxo els organitzava a la graella, jo encenia el foc per fer la brasa. A dos quarts de cinc posàvem la primera graellada a la barbacoa la mar d’il·lusionats i amb una gana ferotge. La set l’havíem aplacat amb un vi de la regió, del qual en dúiem una caixa al maleter del cotxe. Però ―oh, contrarietat!―, amb l’escalfor, la sobrassada es desfeia, regalimava bolet avall i encenia la brasa. Jo aixecava la graella, la desplaçava a la dreta, a l’esquerra, la retirava, la tornava a posar...; a la fi ho vaig deixar córrer, ens els menjaríem com estiguessin.

I no van estar pas tan malament. O potser era la gana. No ho sé, la qüestió és ens vam menjar aquells esclata-sangs a la brasa amb perfum de sobrassada amb un tres i no res, bevent i fent broma i gaudint d’un final de jornada alegre i divertit. En moments així, estic segur que l’organisme s’oxigena, cèl·lules i teixits es tonifiquen, l’esperit es conforta i la vida s’allarga com a mínim un parell de setmanes.