Vaig localitzar El cos humà (Il corpo humano, 2012) a la biblioteca de Santa Margalida –per cert, demà l’he de tornar– i vaig abordar la seva lectura amb curiositat i una mica de por. Després de l’agradable sorpresa de La solitud dels nombres primers –nota 05/08/2016–, temia una decepció. No és la primera vegada que un autor jove fa una diana al primer intent i, després, pressionat per l’èxit, tot són trets a l’aire.
Però no ha estat així. I aquesta segona novel·la de Paolo Giordano m’ha sorprès tant com la primera. En aquesta ocasió no ha estat la sorpresa del descobriment –el meu descobriment particular– d’un nou autor amb intel·ligència, sensibilitat i bona tècnica, sinó descobrir que a totes aquestes virtuts literàries cal afegir-li el valor. Perquè Giordano ha estat valent en escollir el tema de la seva segona novel·la i abordar-lo.
La novel·la gira al voltant d’una acció bèl·lica en aquesta guerra interminable que enfronta el món occidental i l’islamisme radical. El territori és una vall remota de l’Afganistan; els protagonistes, un grup de soldats italians destinats en un post avançat del desert afganès i els invisibles talibans, que hi són però que no es veuen. I dins d’aquest grup de soldats uns quants es converteixen en els protagonistes del relat. Es tracta d’una novel·la coral, que descriu el dia a dia d’un grup de militars en una d’aquetes missions de guerra moderna de control d’un territori presumptament conquerit, però mai pacificat, i on la vida discorre en una monotonia aclaparadora fins que l’enemic et recorda que allò no és un campament d’estiu.
La missió militar és el marc espacio-temporal que Paolo Giordano escull per presentar-nos uns personatges amb el seu passat i les seves peculiaritats, relacionar-los i mostrar-nos com el sobtat encontre amb la violència i la mort els confon i els fa canviar. Fidel al seu interès per mostrar la debilitat del cos humà en la seva experiència vital, l’autor defuig dels tòpics bèl·lics i construeix una novel·la psicològica, de lectura àgil i entretinguda, que no deixa indiferent.
Penso que amb El cos humà, Paolo Giordano té l’encert de no caure en una repetició de la fórmula que li va proporcionar l’èxit i busca un repte nou que el faci avançar en la seva progressió literària. I la veritat és que li agraeixo la valentia i celebro el bon ofici amb el qual el resolt. Quan sigui a Barcelona buscaré Negre i plata (Il nero e l’argento, 2014) per seguir la trajectòria d’aquest jove escriptor italià tocat per la gràcia dels déus.