El jardí de Son Bauló

L’estada a Son Bauló d’aquest any va començar el març, amb el confinament, i, amb el parèntesi d’uns quants dies del mes de juny, s’ha allargat fins a finals de setembre. De manera que he vist les transformacions que s’han produït al jardí durant la primavera i l’estiu.

He vist, per exemple, que les lantanes tenen dues floracions, una per primavera i una altra al final de l’estiu i començament de la tardor. Les que tenim al jardí són de l’espècie Lantana camara, en la varietat de flors grogues i malves, molt menys embafosa que la de flors grogues i vermelles i que popularment s’anomena bandera espanyola. El fruit és una petita boleta verda, negra en la maduració, que els ocells es mengen amb delit; després, macerada pel trànsit digestiu, la deixen anar aquí i allà juntament amb la llavor i ens surten lantanes per tot arreu. Com em sap greu arrencar-les i llençar-les, he començat a trasplantar-les per fer una tanca de lantanes resseguint el tancat de filferro que separa el voltant de la casa de la part on pasturen les ovelles. Com les disposo amb una separació d’un metre aproximadament, hauré de trasplantar entre 100 i 120 lantanes. Vaig començar fa dos anys i ja estic gairebé a la meitat. I la veritat, a mitjans de setembre, el tram per on vaig començar feia goig de mirar.

La floració dels baladres (Nerium oleander) posa color a l’estiu; comença el mes de juny i s’allarga tot juliol i agost fins ben entrat el setembre. Quan les lantanes, la bignònia rosa, els gessamins i els geranis s’apaguen amb la canícula, els baladres llueixen en la seva màxima esplendor. Trobo que, a pesar de la mala fama de planta tòxica, prou ben merescuda, els baladres són summament agraïts; amb molt poca aigua fan un volum considerable i alegren el rostoll estival amb el verd de les fulles i el marfil i rosa de les flors. A Son Bauló tenim les dues varietats: la de flor rosa i la de flor blanca; aquesta darrera és mes delicada i amb una floració més curta, però quan assoleix la plenitud, és realment preciosa.

La bignònia rosa (Podranea ricasoliana) del cobert de l’aparcament necessita frescor i humitat per activar-se, però amb ben poc es conforma. Com les lantanes, ens floreix a la primavera i a la tardor, i aleshores s’omple de ramells de flors que pengen, fràgils i delicades. Una meravella. En canvi, el gessamí de Virgínia (Campsis radicans) de l’altre costat del cobert no acaba d’arrencar i estic temptat de substituir-lo.

Només em queda parlar dels dos gessamins que tenim al parterre del davant; són dos gessamins d’hivern (Jasminum polianthum) que vam plantar deu fer cosa de dos anys i que sembla que han agafat bé. Floreixen a la primavera i, quan ho fan, s’omplen de flors que, obertes, són blanques i, tancades, rosades. L’aroma que desprenen ens va perfumar les nits d’abril i maig prou càlides per sopar a la terrassa.

Com estem relativament a prop del mar, en un lloc força ventós i, a l’estiu, el sol és implacable i no volem estar regant contínuament, hem tingut uns quants fracassos amb plantes que ens hauria agradat tenir —per exemple, no hi ha hagut manera de fer prosperar les buguenvíl·lies o un gessamí enfiladís—; per tant ens hem hagut d’adaptar a les condicionants climàtiques i hem omplert el jardí de lavanda, romaní, camamil·la, plantes crasses i cactus. Ah, i m’oblidava de la resistent i prolífica margarida africana (Arctotis stoechadifolia), de florida primaveral i vida latent i resignada a l’estiu.