El meu amic Vicenç

Era un home senzill, sense voltes, afectuós i pacient. A la feina li tocaven els clients més pesats, aquells que acudien a l’administració de finques per nimietats i es passaven mitja hora explicant-li la seva vida. Ell els escoltava, somreia o no, segons el relat, els donava l’explicació que havien anat a buscar i els acompanyava a la sortida. A mi sempre em rebia amb dos petons i em contava que començava a estar cansat de fer de confessor i de psicòleg a més d’administrador. Però quan el deixava, a recepció ja hi havia un altre propietari d’edat avançada que l’esperava. Ell li somreia: “De seguida estic per vostè, senyor tal”, em tornava a fer dos petons i se l’enduia cap al seu despatx per escoltar més lamentacions.

Amb els parents li passava el mateix. Era el cost de ser un home bo. Es va haver de fer càrrec emocional de tietes i tiets, i regularment anava a dinar amb o un altre; i quan ja no podien sortir al carrer, els visitava a casa o a la residència. I ho feia sense esforçar-s’hi, perquè li sortia de dins. A mi, que cobejo cada minut del meu temps, el seu comportament generós m’admirava, i no podia evitar considerar-lo una mica babau. Amant dels viatges llargs, quantes vegades en els darrers anys no havia hagut d’escurçar-ne algun o canviar-ne la destinació perquè tenia un dels seus tutelats en risc de traspàs! Així era ell.

Vam irrompre al món amb una diferència de tres mesos; jo el juliol i ell a l’octubre, i de seguida ens vam fer amics. Les nostres famílies estiuejaven juntes i em conten que havíem compartit bolquers i xumet. Ens vam anar fent grans i, tot i que anàvem a escoles diferents perquè ell vivia al Raval i jo, al Poble-sec, ens reuníem els caps de setmana i durant les vacances a Valldoreix, en una torreta que havien fet els nostres pares juntament amb un paleta. De nens, ell va ser més entremaliat que jo i sovint va haver de suportar que em posessin com a exemple. No m’ho va retreure mai. Encara recordo amb penediment la vegada que per deslliurar-me del càstig que ens deixava sense cinema a la tarda, el vaig delatar com autor de la trapelleria que l’havia motivat. Tampoc no m’ho va retreure i va assumir la seva culpa sense dir ni piu. El que ja no recordo és si hi vaig anar o no, al cinema; espero que no, per traïdor.

 Fins als nou anys vam ser inseparables. Després, la meva malaltia va modificar les coses; vaig haver de deixar d’anar a Valldoreix i els nostres encontres es ven fer més espaiats i sense la complicitat dels jocs en comú, ja que jo no podia córrer ni caminar gaire. Tanmateix, ell mai no em va abandonar i a partir dels catorze anys, quan ja vaig estar millor, vam adquirir el costum d’anar al cinema tots dos sols cada dissabte. O ell em venia a buscar a mi o jo l’anava a buscar a ell, i junts anàvem al Padró, o al Condal, o a l’Arnau, cinemes de barri d’aleshores, de sessió doble i dos duros l’entrada. Aquest costum el vam mantenir durant anys, amb l’única modificació que a partir d’un determinat moment, ell venia a dinar a casa —li agradava com cuinava la meva mare— i els cinemes van passar a ser d’estrena.

Als disset anys jo vaig canviar de barri i em vaig allunyar del Raval; per altra banda, noves amistats fetes a l’institut i, després, a la universitat, van despertar en mi nous interessos i inquietuds. En Vicenç, que s’havia integrat en una colla d’amics del barri, atractiu i afectuós com era, de seguida va tenir xicota. No obstant això, ell continuava venint a dinar a casa els dissabtes; però ara, després de dinar, cadascun feia la seva. Recordo aquesta fase de la nostra amistat com d’emocions contraposades; perquè si, per una banda, l’allunyament de l’amic em desvetllava un sentiment confús de pèrdua, per una altra, també m’alegrava rompre una rutina que començava a sentir feixuga.

D’aquesta manera la nostra amistat es va fer adulta i vam emprendre camins diferents que ens van anar separant, però sense oblidar-nos mai l’un de l’altre. En Vicenç ha estat present en tots els moments importants de la meva vida social i familiar, tant els bons com els dolents, i jo ho he estat en els seus. Per molt temps que passes entre un encontre i un altre, mai ens hem sentit estranys en retrobar-nos i sempre hi ha hagut entre nosaltres un sentiment d’unió i afecte que anava més enllà de coincidències i estils de vida. Fidel i monolític, sé que m’estimava perquè m’ho demostrava cada vegada que ens vèiem. Jo, immers en recerques d’absoluts i vivències sublims, no m’he adonat del molt que l’he estimat fins que m’ha faltat. Aquest ha estat el seu darrer favor, la seva darrera mostra d’amistat: descobrir l’amor en mi quan ja em creia que la vida m’havia deixat erm.