Ens havien advertit que era un patir constant des de l’inici, però, si he de ser sincer, jo no vaig patir gens, al contrari vaig gaudir com poques vegades del magnífic treball realitzat pel col·lectiu de tècnics i artistes que ha dirigit Alejandro González Iñárritu.
Perquè des de la primera seqüència la grandiositat i bellesa del marc natural de la de la pel·lícula i l’èpica dels personatges em van capturar i ja no em van deixar anar fins al final. Per a mi la història va passar a ser una anècdota, el fil conductor d’un viatge en el temps i en l’espai que m’introduïa en un món primitiu i salvatge en el qual diversos grups humans intentaven sobreviure. La brutalitat, la desesperació, la lluita tossuda i resignada per assolir la salvació, tot això forma part d’una gran simfonia cinematogràfica dedicada a la naturalesa, en el sentit més ampli de la paraula. Així ho vaig interpretar i així vaig veure la pel·lícula. Tot ho vaig integrar en la composició: els primers plans dels rostres bruts i endurits, tan expressius que et situen dins del personatge i et mostren la seva ànima, les accions violentes de les quals tots són víctimes i botxins, els boscos de coníferes plens de remors inquietants i silencis aclaparadors, les muntanyes nevades, les aigües corrents, unes vegades tranquil·les i remoroses, d’altres furioses i rugents, les prades dilatades cobertes de neu, d’una neu que cau i cau, i sembla que no hagi d’acabar mai de caure... La càmera t’ho va mostrant tot seguint el relat d’un argument simple que gira al voltant de la supervivència i la venjança. I ho fa amb una precisió i una bellesa extraordinàries.
I darrere del relat èpic sobre la lluita del protagonista per viure, hi ha l’aventura èpica del rodatge. Crec que qualsevol espectador atent intueix el gran esforç que ha significat fer la pel·lícula. Però per a tots aquells que hem treballat en cinema no és una intuïció sinó un certesa. I això també ho vaig trobar admirable. La lluita d’un grup de cineastes per aconseguir el seu propòsit artístic en unes condicions de treball extremes; la tenacitat d’un equip de rodatge per obtenir allò que més s’acosta al que ha imaginat el director; insistir, repetir una presa una i una altra vegada fins a la perfecció, sota un rigor climàtic esgotador, que porta fins al límit la resistència de cossos i ments; tots, des del director al darrer auxiliar, implicats en el repte de fer una gran pel·lícula. I ho aconsegueixen.
Aquesta vegada no discutiré els Oscar ni al millor director ni al millor actor, perquè realment tots dos han dut a terme una tasca admirable, que els fa mereixedors del guardó. I no tan sols pel que es veu a la pantalla, sinó també pel que no es veu. Alejandro González Iñárritu demostra que és capaç de fer front al desafiament cinematogràfic que ell mateix s’ha plantejat amb gust i encert. A El renacido (The Revenant, 2015) tot està bé: direcció, intèrprets, fotografia, música, localitzacions, ambientació... I el reconeixement li arriba amb el Globus d’Or a la millor pel·lícula dramàtica. Leonardo DiCaprio fa una recreació extraordinària d’Hugh Glass, l’explorador nord-americà que va viure entre 1780 i 1833, i que va entrar en la llegenda en realitzar el llarg viatge a través de l’alt Missouri després de ser atacat per un os i quedar malferit en el qual es basa la pel·lícula.
Encara no he vist Spotlight, que s’ha endut l’Oscar a la millor pel·lícula, però ha de ser molt bona per superar El renacido. Segurament la clau d’aquest Oscar deu estar en l’argument, en el fil conductor del relat cinematogràfic, que és l’únic aspecte on trobo que El renacido pot ser superada. I no per falta de coherència amb l’obra en si mateixa, sinó simplement per la manca d’originalitat. L’epopeia de l’home sol enfrontat a les forces de la naturalesa s’ha tocat repetidament; fins i tot hi ha una pel·lícula de 1971, dirigida per Richard D. Sarafian i protagonitzada per Richard Harris i John Huston ―Man in the Wilderness―, que també es basa en el famós viatge d’Hugh Glass cap a Fort Kiowa. Però, pel que jo recordo, mai cap de les pel·lícules que he vist sobre gestes de supervivència m’ha fascinat com ho ha fet El renacido.