Ferran Llagostera, un cineasta total

Si a algú he admirat del meu entorn proper per la seva tenacitat en aconseguir allò que es proposava, ha estat en Ferran. A pocs he vist lluitar com ell per assolir els seus somnis de noi d’un poble de muntanya. En Ferran és del Ripollès, de Sant Joan de les Abadesses, i això no ho ha oblidat mai. Sempre ha tornat a Sant Joan per aportar-hi alguna cosa amb l’entusiasme que el caracteritza. És un sentimental.

Jo el vaig conèixer en el rodatge d’una pel·lícula de l’Iquino, Chicas de alquiler en Costa Fleming es titulava; era una d’aquelles pel·lícules horribles que el director i productor català feia al final de la seva carrera per cobrar la subvenció del Ministerio i que, si van servir per alguna cosa, tan sols va ser per formar els joves que ens volíem dedicar al cinema sense passar per les aules de la Escuela Oficial de Cine, de Madrid. En Ferran feia d’ajudant de direcció i jo no recordo de què, alguna feina relacionada amb producció, suposo. En aquell rodatge hi van haver força problemes i això ens va unir. I a partir de llavors, en Ferran i jo vam iniciar una col·laboració que va durar anys i una amistat que encara dura.

Tots dos vam formar un equip mínim i entusiasta que tant feia un documental industrial com una pel·lícula didàctica. Teníem els rols repartits; ell posava la tècnica i l’energia, i jo, el contingut i l’organització. I així vam recórrer tot Catalunya i mitja Espanya.

Junts vam arrencar la sèrie Comarques de Catalunya, que vam acabar sota l’empara de la productora d’en Josep Maria Forn. La relació d’en Forn i en Ferran va continuar i, amb un parell de socis més, van crear una nova productora, el Centre Promotor de la Imatge. I és amb aquest segell que en Ferran va saltar al llargmetratge. La seva primera pel·lícula va ser Bar-Cel-Ona (1987), basada en la novel·la de Pep Albanell El Barcelonauta. Aleshores jo treballava en una productora de vídeo i no hi vaig poder col·laborar. Però sí que ho vaig fer en les dues pel·lícules següents: Gran Sol (1988) i Terranova (1991) ―llargmetratge i sèrie de TV. En aquests dos treballs es conjuguen les dues passions d’en Ferran: el cinema i el mar; una conjunció que, tal com la planteja, constitueix un desafiament, i que emprèn amb la força i la perseverança que li són pròpies. I és en aquestes dues pel·lícules, sobretot en la primera, on dóna la millor mostra de la seva sensibilitat i del seu talent com a realitzador.    

Després de Terranova vam divergir; ell va continuar dins del món del cinema, lluitant per aconseguir aixecar projectes i realitzar-los, i jo el vaig abandonar per dedicar-me de ple a l’escriptura. De forma puntual vam tornar a col·laborar en l’adaptació cinematogràfica de L’aventura de Saïd i en algun altre projecte, però bàsicament el nostre treball es va desenvolupar per camins diferents.

Un maridatge tan llarg com el nostre havia de tenir les seves crisis. I les vam tenir; la més forta precisament a causa de Saïd (1999), l’adaptació de la meva novel·la. Però passat un cert temps, tots dos vam saber fer prevaler el camí recorregut junts per sobre dels punts de vista enfrontats. Ara, que tant lluny queden els nostres vint anys, veig en Ferran com l’amic amb qui vaig treballar i al costat del qual vaig madurar com a persona i com a creador. D’ell vaig aprendre moltes coses, entre aquestes, que la lluita tenaç sempre dóna fruit. I en el nostre cas aquest fruit ha estat poder viure d’un treball capaç d’entusiasmar-nos i poder dir, quan la trajectòria professional ja albira un final proper, que, amb més o menys fortuna i encert, hem fet el que hem volgut fer, que, d’alguna manera, hem acomplert aquell anhel juvenil de creació.

Basada en la novel·la homònima d’Ignacio Aldecoa, Gran Sol és un retrat de la vida dels pescadors d’altura, que passen setmanes o mesos en alta mar treballant i convivint en el reduït espai del vaixell. Entre la recreació documental i la ficció realista, la pel·lícula se centra en el grup humà que integra la tripulació del Lagunak i el seu dia a dia a bord del pesquer. Un cinema senzill i honest que passa del lirisme a l’èpica amb la naturalitat amb que ho fa la vida mateixa.Facilito l’enllaç perquè la pugueu veure: GRAN SOL