Sempre em produeix una gran satisfacció entrar en l’exposició d’un artista desconegut i descobrir una obra que, per les raons que sigui, m’agrada. En aquestes ocasions sento que la contemplació m’estimula més que si ja el conegués prèviament i n’hagués sentit les lloances. La sorpresa del descobriment i el sentiment d’admiració són genuïns, sense intermediaris, i això fa que m’alegri per la fortuna d’haver visitat un espai al qual, en un principi, no m’havia adreçat. «Vaja, quina sort!», penso. I és que l'encontre inesperat amb una obra interessant i suggeridora em complau més que trobar-me cent euros pel carrer. Els diners me’ls gastaré en qualsevol cosa i oblidaré el moment afortunat, però el descobriment d’un bon artista i la seva obra deixarà un rastre inesborrable
Això m’ha passat aquest cap de setmana amb l’escultor Gerard Mas (1976, Sant Feliu de Guíxols), l’obra del qual s’exposa sota el títol d’Iconoplàstia en el monestir de Sant Feliu de Guíxols del 16 de juliol al 15 d’octubre.
Gerard Mas aplica una tècnica clàssica d’una perfecció exquisida per sorprendre’ns. I com ens sorprèn en aquestes altures amb un estil tan esgotat? Doncs incorporant a la peça elements incongruents a la seva pròpia naturalesa i trastocant els nostres esquemes de lectura. Amb la delicada ironia que sovint s’amaga darrere el joc de l’absurd, Gerard Mas ens provoca i ens arrenca un somriure mentre busquem la paradoxa de la imatge. Prèviament ens hem meravellat en la contemplació d'una obra, ja sigui en marbre, fusta o alabastre, d’una execució impecable, que ens remet a la recerca de la bellesa en termes de realisme que l’art ha perseguit des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. Però Gerard Mas, una vegada assolit aquest repte realista que busca la satisfacció de la bellesa per ella mateixa, fa un pas més i ens diverteix en desvirtuar d’alguna manera l’objecte bell i convertir-lo en una mena d’acudit. Des de la delicada donzella d’alabastre que dona el pit al porquet fins al picot negre escultor passant per una ovella de l’Eixample barceloní o un bull terrier esfinx, les peces de l’exposició manifesten el subtil sentit de l’humor de l’artista, alhora que la seva mestria en l’art de tallar la fusta o esculpir la pedra.
Un altre valor que li trobo és la senzillesa del seu missatge, que s’allunya dels llocs comuns de l’intel·lectualisme pretensiós, el simbolisme esotèric o la crítica transcendent i acosta la seva obra a un públic ampli, capaç de valorar la feina ben feta i la mirada ocurrent. A tenor del que he vist en aquesta exposició, Gerard Mas és un artista que perfectament es podria alinear en el concepte brossià de poesia visual. La gran diferència amb els poetes visuals que conec, que no deixen de ser dissenyadors gràfics més o menys inspirats, és la noblesa dels materials que empra i el profund coneixement tècnic del difícil llenguatge de l’escultura, que situen la seva obra en un altre nivell en la consideració de l’espectador.
