Una tragèdia a l'estil Woody Allen
La meva relació amb Woody Allen no va començar gaire bé. Vaig trobar les seves primeres pel·lícules, plenes de gags i acudits, desmesurades, amb uns protagonistes que eren veritables pallassos maldestres, immersos en situacions absurdes i presumptament hilarants, que a mi no em feien gràcia. Una mena de cine còmic mut, a l’estil Chaplin o Keaton, però amb una verborrea tipus Bob Hope, de caire intel·lectual, que em resultava fatigosa. Ni Toma el dinero y corre (1969) ni Bananas (1971) van despertar en mi l’entusiasme que haurien degut. I dic que haurien degut perquè aquests dos primers llargmetratges de l’humorista novaiorquès van ser rebuts amb veritable entusiasme per la crítica espanyola, i la discrepància em va costar un disgust.
Jo, aleshores, treballava a la redacció de la revista de cinema Fotogramas i em van encarregar que escrivís un article llarg sobre Woody Allen. Em vaig documentar, vaig anar a veure Bananas, que encara no l’havia vist, i vaig escriure el que opinava. Em sembla que el vaig titular Woody Allen, un bufón intelectual. Quan el va llegir la directora de la revista, em va cridar al seu despatx i em va dir que l’article estava molt ben escrit, però que no el publicaria. “Per què?”, vaig preguntar jo, innocent de mi. “Com que per què? Perquè tothom diu que Woody Allen és genial i nosaltres no direm pas el contrari”. I no el va publicar. Tenia vint-i-pocs anys, m’havia passat tot el cap de setmana escrivint-lo, i em va saber greu. Com a conseqüència, vaig agafar mania a Woody Allen i no vaig anar a veure cap més pel·lícula seva fins a l’oscaritzada Annie Hall (1977), que em va encantar.
Què havia passat perquè Annie Hall em fes canviar d’opinió? Senzillament, que Woody Allen s’havia assossegat en la seva desmesura i havia conduit la comèdia cinematogràfica cap a un terreny en el qual es barrejaven gags, diàlegs ocurrents, reflexions, paròdies i emocions amb una intel·ligència, agilitat i desimboltura que fins llavors no havia vist mai. De l’odi vaig passar a l’amor, i des d’aleshores em penso que he vist totes les seves pel·lícules o gairebé. A Annie Hall han seguit moltes altres comèdies i tragicomèdies més a través de les quals Woody Allen s’ha confirmat com el gran autor i actor que és en el seu paper entranyable d’amant intel·lectual, neuròtic i esquifit, que ha de lluitar amb imaginació i esforç la conquesta i el manteniment de l’amor de les dones.
Però a més de la comèdia i la tragicomèdia, Woody Allen també ha tocat la tragèdia, i ho va fer ben aviat amb Interiors (1978). Irrational Man (2015) és una altra tragèdia, però amb les picades d’ullet pròpies d’un humorista crític i penetrant. Abe Lucas (Joaquin Phoenix) és un professor de filosofia en hores baixes malgrat la popularitat que ha obtingut amb les seves publicacions. La seva estada a la universitat d’una petita ciutat nord-americana és esperada amb curiositat per alumnes i professors. La fama que el precedeix, els punts de vista que exposa a classe i la seva actitud retreta i distant sedueixen dues dones: la professora Rita Richards (Parker Posey), madura i insatisfeta en seu matrimoni, i Jill Pollard (Emma Stone), la seva millor alumna. Però cap de les dues aconsegueix retornar-li el goig de viure fins que un fet casual li col·loca al davant un objectiu que dóna sentit a la seva vida.
Un guió curosament construït, amb una bona dosi d’intriga al final per saber com acabarà tot allò, la mirada irònica de Woody Allen sobre el món universitari nord-americà i les interpretacions convincents de Joaquin Phoenix i Emma Stone fan la pel·lícula entretinguda de veure. De nou, com a Match Point (2005) ―Irrational Man està en la mateixa línia, encara que potser sense arribar al seu nivell d’excel·lència―, l’atzar resolt la història inesperadament en un punt en què se li havia posat difícil de resoldre al guionista.
Resumint, un film genuïnament Woody Allen en aquest registre tràgic seu, que tampoc no ho acaba de ser. La seva mirada intel·ligent és massa divertida a l’hora d’explicar la història perquè l’espectador la visqui com una tragèdia en el sentit estricte. La fluïdesa del relat i dels diàlegs continuen mostrant la mestria i el talent d’Allen a l’hora de fer cinema. A mi m’ha agradat.