Javier Ruibal

Resulta molt difícil escriure sobre música. Gairebé impossible. Perquè, com descrius una nota? Què pots dir d’una harmonia o d’un arpegi tret de les definicions del diccionari? Com exposes, mot a mot, un acord o un solo de guitarra? La música és per escoltar-la, i quan vols parlar d’ella, només pots recórrer a imatges, metàfores i comparacions. Per això tot el que escrigui aquí no té res a veure amb el que vaig sentir ahir al vespre a Luz de Gas escoltant cantar Javier Ruibal.

Vaig descobrir Javier Ruibal casualment fa uns sis o set anys en un concert organitzat per a una causa que no recordo a l’Auditori de Palma. Actuaven músics diferents, alguns d’anomenada, que interpretaven una o dues cançons i se n’anaven. El conduïa Guillamino, que abusava del seu paper d’impulsor de la iniciativa i insistia amb interpretacions seves o afegint-se a les dels altres. Tot em resultava opac i poc estimulant; m’havia equivocat deixant-me convèncer per la Isabel d’anar-hi. Fins que va aparèixer a escena Javier Ruibal amb la seva guitarra, es va asseure davant del micròfon i va començar a cantar. El contrast de la seva interpretació amb les que havia sentit fins llavors era tan gran, que em vaig preguntar qui era aquell home madur, amb gorreta de visera, d’aspecte senzill i ulls riallers que era capaç de cantar amb un art i una intensitat que t’estremien. D’on havia sortit? Era evident que era andalús; l’accent i l’estil de la seva música el delataven, duien la gràcia i l’aroma de les terres del sud. Em va saber greu que la seva intervenció fos tan curta, però em va deixar un record inesborrable. De fet, no recordo ningú més dels que van cantar, només ell i el pesat d’en Guillamino.

A la sortida del concert vam coincidir amb en Juanra al vestíbul i li vaig comentar com m’havia impressionat Javier Ruibal. I en Juanra, que ho sap gairebé tot de música, em va aproximar a la seva discografia i em va introduir al “ruibalisme”, moviment del qual ell també en formava part. I l’endemà, imagino que satisfet de trobar algú amb qui compartir admiració, em va fer arribar dos CD amb les millors cançons de Javier Ruibal.

Des d’aleshores l’he anat sentint, sobretot a Mallorca, que és on escolto més música. A Barcelona, la feina d’escriure em resulta incompatible amb la d’escoltar música. Hi ha qui pot treballar amb un fons musical; per a mi és impossible, perquè si la música que sona m’agrada, inevitablement se me’n du i deixo d’escriure. Em reconec dèbil davant del poder fascinant de la música. Si un dia aparegués per l’avinguda de Roma un flautista com el d'Hamelin, jo seria el primer que ho deixaria tot per seguir-lo pels carrers. Per això la dosifico i la limito a moments d’oci o de necessitat espiritual.

A Luz de Gas, a més de la Isabel hi van venir en Natxo i la Mercè, que no l’havien sentit mai, i, com jo la primera vegada, van quedar sorpresos pel cromatisme sonor i la riquesa d’imatges de les cançons de Ruibal, qui durant gairebé dues hores ens va embolcallar amb melodies i versos, que ens van mantenir atents a la seva veu i ens van anar expandint, fins al punt d’enlairar-nos de la realitat i deixar-nos conduir pel seu “piloto cariñoso” cap a aquesta lluna a qui tant li agrada cantar, com a bon gadità que és.

I per no allargar més aquesta nota sobre Javier Ruibal inútilment, us passo l’enllaç a la seva web, on podreu escoltar les cançons de seu últim disc Quédate conmigo, llegir les encertades paraules de Caballero Bonald sobre la seva obra i copsar una mica el seu món personal.

(Per sentir les cançons heu d’anar a la part inferior de la pantalla i clicar sobre les icones d’avanç, stop i avanç ràpid o retrocés ràpid (> □ >> <<)

(Les fotografies han estat tretes del disc Quédate conmigo)