Ell
Estava igual. S’havia engreixat, havia perdut cabell, el temps començava a dibuixar alguns solcs al seu rostre, però seguia sent en Joan que havia conegut gairebé trenta anys enrere. La mateixa mirada brillant, el somriure tímid, que no s’acaba de mostrar, el gest lleugerament crispat; el mateix entusiasme. I ens vam posar a parlar del que havíem fet en els vint-i-set anys que no ens veiem. Ens vam conèixer quan tots dos treballàvem en una de les primeres empreses de vídeo. Ell tenia vint-i-pocs anys; jo, uns quants més. Feia de comercial, malgrat que el seu interès en ser a l’empresa era per realitzar. Però el gerent, un il·luminat que prenia les decisions empresarials consultant l'I Xing, cada vegada que el veia darrere una càmera o en una taula d’edició l’engegava a crits al carrer. “Què hi fas, aquí? Au, vinga, a fora, al carrer, a vendre.” I en Joan, amb la resignació pròpia del seu bon caràcter, callava, es posava l’americana, es pujava el nus de la corbata i sortia al carrer a vendre produccions de vídeo. Algú altre que no fos ell hauria engegat el gerent i l’empresa a passeig o hauria renunciat al seu anhel. Però ell no, resistia. I malgrat no reunir cap de les aptituds pròpies del bon venedor, venia. El seu coneixement del producte i la seva honestedat convencien els clients. També és cert que era un noi ben plantat, que duia les secretàries de corcoll, i això li obria moltes portes, sobretot a les agències de publicitat, on l’estètica compta. En aquest sentit, a mi, que m’acabava de separar i envejava el seu èxit amb les dones, em sorprenia la seva indiferència a l’interès que despertava. Semblava que no en fos conscient. I no n’era. El seu delit en aconseguir arribar a realitzar, en concebre, obtenir i manipular imatges era tan intens que el feia absolutament immune a la seducció femenina. Finalment, l’entusiasme va triomfar sobre la histèria del gerent i van arribar a un pacte: realitzaria les produccions que vengués. I així va començar la seva carrera de realitzador Joan Riedweg.
La pel·lícula
En el nostre encontre en Joan em va passar Xtrems perquè me la mirés. La seva primera pel·lícula com a director juntament amb l’Abel Folk. Aquell cap de setmana me n’anava a Mallorca i només la vaig poder veure en la pantalla de l’ordinador. I després de veure-la, vaig respirar tranquil. Perquè, malgrat les males condicions en què la vaig mirar, la pel·lícula em va agradar. El temor que l’amic retrobat em decebés en la seva feina es va esvanir i vaig poder deixar anar lliurement l’admiració. En el temps que feia que no ens veiem, el que aleshores despuntava ara era un fet evident: en Joan s’havia convertit en un professional de primera línia.
La segona visualització d’Xtrems a la pantalla gran del meu televisor encara em va fer valorar-la més. Coses que se m’havien escapat la primera vegada davant la sorpresa del tractament, ara les vaig poder percebre i vaig acabar de completar el puzle d’històries entrecreuades de la narració. Xtrems representa una experiència doble des del punt de vista cinematogràfic: a l’atreviment del plantejament del projecte hi ha que sumar l’atreviment de la posta en escena. I penso que de totes dues experiències en surt airosa. Xtrems és com una peça de jazz, on la improvisació aparent és el resultat d’hores i hores d’experimentació prèvia. El jazzman ho fa amb la música i el seu instrument; en Joan ho fa amb les imatges, la càmera i la taula de muntatge. Amb un ritme trepidant, gairebé de videoclip, en Joan i l’Abel t’expliquen cinc històries diferents que convergeixen prop del final i que et relaten el drama que ha viscut cadascun dels personatges amb les drogues. I no tan sols ho veus mitjançant la recreació de les situacions, sinó que –i això és el més colpidor– les mateixes persones que han viscut aquest drama te’l conten. Xtrems recrea uns fets reals, els dramatitza i els ofereix a l’espectador com un film convencional, però alhora et fa viure l’experiència de l’amarga confessió de les víctimes. És ficció i document alhora. Real i irreal es conjuguen per acostar l’espectador al drama de les drogoadiccions. I el resultat és un pel·lícula excel·lent, impecable en la utilització del llenguatge i capaç d’emocionar com ho ha de fer una veritable peça d’art.