Aquest Nadal he tornat a regalar un Beà al meu fill i al meu nebot. No he pogut sostreure’m al goig de compartir una obra d’art en el seu gènere. Considero que, t’agradi més o menys el còmic, tenir una obra de Josep Maria Beà a les mans enriqueix, és com contemplar un Picasso o un Canaletto, o escoltar una sonata de Mozart o una cançó de Ruibal. Perquè l’art, el bon art, sigui en la disciplina que sigui, enriqueix el seu receptor. Per això els vaig regalar La Muralla, perquè gaudissin amb la lectura i la contemplació d’aquesta nova versió a càrrec de Trilita Ediciones, que l’autor ha tornat a acolorir de forma exquisida.
A la presentació de La Muralla, Beà ens va contar que l’obra respon al propòsit d’abordar el dibuix d’una historieta amb el mètode de l’escriptura automàtica dels surrealistes; és a dir, arraconar el pensament conscient a l’hora de construir l’argument i donar forma als personatges i deixar fluir lliurement el subconscient en un intent de bandejar els filtres socials i culturals que actuen sobre la nostra voluntat. Beà, que sempre ha estat un gran admirador del surrealisme, d’aquesta manera adopta una de les seves tècniques creatives més genuïnes i, a partir del moment que diposita la punta del llapis sobre el paper, barra el pas a la reflexió diürna i es deixa arrossegar pel flux profund de les emocions i desigs més obscurs.
Gatoni, el seu àlter ego felí, és el protagonista d’aquest experiment que dóna algunes de les pàgines més inquietants i suggeridores de Josep Maria Beà i amb les quals explora una vegada més els seus grans temes: els límits de la sexualitat i la luxúria, la repressió educativa, el dilema entre la transgressió creativa i la moral petitburgesa, la fascinació per l’encarnació de la Mort, la deformació monstruosa com una forma d’humor... Gatoni, sense saber com ni per què, es veu extret d’una realitat plàcida i feliç per trobar-se de sobte a bord d’una estranya nau amb éssers provinents d’altres mons tan desconcertats com ell. Ningú sap què hi fa, allà, ni cap a on van. I en aquest viatge sense destí —clara metàfora de la vida— se succeeixen situacions i aventures fantasioses que furguen en el subconscient de l’autor i n’extreuen el que no es veu, la cara oculta que tots amaguem, plena dels nostres secrets més inconfessables i amb els quals hem de conviure.
Una vegada més, el talent del meu amic Beà converteix una obra de gènere menor en una peça d’art.