La sal de la Tierra

Vaig conèixer per primera vegada l’obra de Sebastião Salgado a mitjans dels anys vuitanta a través d’un suplement de El País que publicava un reportatge fotogràfic seu sobre la mina d’or a cel obert de Sierra Pelada (Brasil). Em va impressionar. Des d’aleshores he anat veient fotografies seves en revistes i exposicions, i sempre m’ha semblat un gran fotògraf. A finals d’octubre d’aquest any passat vaig anar a CaixaForum, on s’acabava d’inaugurar l’exposició Gènesi, en la qual Salgado abandona l’ésser humà com a argument de la seva obra per centrar-se en la naturalesa més pura i primitiva. I la setmana passada vaig veure La sal de la Tierra, de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado, que documenta la vida i el pensament del fotògraf brasiler, especialment els viatges que va realitzar per dur a terme Gènesi, el seu darrer projecte.

Per a mi, el gran encert d’aquest documental és que situa l’home per damunt de l’artista. No és l’obra fotogràfica el que més em va interessar, que també, sinó qui la feia, d’on provenia i perquè la feia i amb qui. Davant d’una obra sovint obviem que al darrere hi ha un individu i unes circumstàncies. Per això s’escriuen les biografies. I moltes vegades, el coneixement sobre l’artista i les circumstàncies en què es produeix l’obra ens ajuda a comprendre-la millor i a valorar-la d’una manera molt més completa, no únicament com un resultat estètic. La sal de la Tierra fa això, és una biografia cinematogràfica que ens permet conèixer el pare de Sebastião, la dona, els seus fills i la relació que hi ha tingut, alhora que podem escoltar la seva veu relatant el que li ha succeït al llarg de la vida, tant per fora com per dins.

El descobriment de la seva vocació es presenta com un fet accidental. Qui compra la primera càmera fotogràfica és la seva esposa Lélia, i amb aquesta càmera prestada Sebastião fa les primeres fotografies quan treballa com economista en una ONG –l’Organització Internacional del Cafè. Té 27 anys. I el descobriment és tant colpidor que dos anys més tard decideix abandonar una prometedora carrera professional per dedicar-se exclusivament a la fotografia. Gasta tot el que té en un equip fotogràfic i emprèn el seu camí.

Aleshores es posa de manifest una de les grans fortunes de Sebastião Salgado, i que es diu Lélia Wanick. Lélia no tan sols no qüestiona aquesta decisió arriscada, que hipoteca el futur de la família, sinó que la recolza i l’estimula a prendre-la. A partir d’aquest moment, Leila Salgado es converteix, a més de companya sentimental, en la seva més fidel col·laboradora. De la ment de tots dos surten les directrius temàtiques que definiran els reportatges fotogràfics de Sebastião. La confiança d’ella empeny el fotògraf a terres llunyanes a la recerca de les imatges que després mostraran al món la capacitat d’esforç, el valor, el sofriment i la crueltat de l’espècie humana. Ell és la mirada que observa i plasma; ella és l’alè i la llar on tornar.

Les imatges de Sebastião Salgado són colpidores, de vegades brutals i, fins i tot, macabres. Això li ha valgut les crítiques d’alguns cercles intel·lectuals que l’acusen de desvirtuar el dolor humà amb l’exquisida presentació de l’obra, i el titllen de manipulador del dolor amb finalitats estètiques i lucratives. Particularment trobo que es una crítica estúpida, perquè Salgado l’única cosa que fa és emocionar-se amb el que veu, fotografiar-ho tal com sap i donar a conèixer al món què està passant a determinats col·lectius humans. És que pot fer alguna cosa més? És que no fa el mateix qualsevol fotoperiodista que cobreix una guerra o una catàstrofe natural? No s’han premiat repetidament fotografies que il·lustren el dolor i el sofriment de les persones allí on cavalquen els quatre genets de l’Apocalipsi?

A través del documental tenim notícia del profund desengany vital de Sebastião després d’assistir a un vessament tan gran de violència i dolor arreu. I decideix refugiar-se a la remota finca familiar, a l’estat de Minas Gerais, que hereta a la mort del pare. Però la finca que ell va conèixer de petit, envoltada de bosc tropical, s’ha convertit en un territori erm per mor de la desforestació i l’erosió. I el sentiment de pèrdua i desencís es projecta també sobre allò. Cal fer alguna cosa. I de nou Lélia traça el rumb de les seves vides i posa l’embrió del que serà Gènesi. El plantejament és simple, però agosarat: si aquelles muntanyes que envolten la finca havien estat un bosc humit on l’aigua hi corria en abundància, per què no ho pot tornar a ser? I amb la paciència i la constància d’un monjo budista, Lélia converteix la finca en un planter de les espècies vegetals que conformaven la selva perduda, amb el qual, arribat el moment, replanta els vessants desforestats.

Amb la seva cura, les plantes arrelen i creixen i, a poc a poc, el bosc es regenera. Aquest renéixer de la naturalesa retorna l’entusiasme i la fe a Sebastião Salgado, però no ja en la humanitat – de la qual ha acabat totalment desenganyat–, sinó en el planeta i la seva força evolutiva. L’artista s’impregna de la plenitud que significa fer reviure la terra, i en un afany de documentar paisatges, ecosistemes i comunitats humanes que encara es mantenen verges, inicia tot un seguit de viatges que el duran als llocs més remots de la Terra per mostrar-nos a través de les seves fotografies el que ens resta d’uns orígens que, ràpidament, anem esborrant. Gènesi és un cant d’esperança pel que encara ens queda, alhora que un lament per tot el que estem perdent dia rere dia.

Després de veure La sal de la Tierra vaig sortir del cinema amb un doble sentiment que em va impregnar durant una bona estona. Per una banda sentia admiració per l’artista valent, sensible i compromès que era Sebastião Salgado; i per l’altra, enveja de l’home que havia tingut l’encert i la fortuna de trobar la companyia ideal, aquella dona que somiem els creadors que alhora és esposa, amiga, col·laboradora i còmplice de la nostra aventura personal i sobre la qual descansen la confiança i la serenitat que implica dur a terme un projecte creatiu. 

(Les fotos del cartell de La sal de la Tierra, l'explotació de la mina d'or de Sierra Pelada i de Sebastiao Salgado i Lélia Wanick a la finca familiar han estat baixades d'Internet)