El descobriment de David Foenkinos">

Lectures d'estiu (2)

El final d’estiu ha estat més afortunat quant a lectures que el començament. I tot gràcies a David Foenkinos, que vaig descobrir casualment a la biblioteca de Can Picafort. Dues germanes estava a l’expositor de novetats i la vaig agafar guiat únicament per la seva moderada extensió. Tornava a Barcelona i només tenia deu dies per llegir-la. Però no tan sols la vaig llegir dins de termini, sinó que vaig tenir temps de llegir-me Cap a la bellesa, que també era a la biblioteca.

I és que Foenkinos sedueix amb la seva literatura sentimental. Sí, es tracta d’una literatura sentimental, però no d’amor, sinó de desamor. A les dues novel·les que he llegit les ruptures de parella desencadenen processos emocionals que condueixen els protagonistes a accions marcades per la desesperació. També podríem dir que estem davant d’una novel·la psicològica amb cops d’efecte inesperat que porten el relat cap a l’obscuritat del thriller a l’estil Patricia Highsmith. Són històries en les quals el gran pes de la narració recau en el dibuix acurat del personatge principal i d’aquells que el contrapuntegen. Simenon també té algunes novel·les semblants —penso en L’home que mirava passar els trens—, però el seu estil es més aspre i els personatges no tenen el toc intel·lectual dels de Foenkinos, són persones més corrents, sotmeses a impulsos més primaris.

A Dues germanes (Deux soeurs, 2019), Étienne trenca amb Mathilde sobtadament per tornar amb la seva anterior parella. Això deixa Mathilde desconcertada i dolguda fins al punt de perdre el control d’ella mateixa. Ofuscada pel dolor, comet una falta greu a l’institut on treballa i és apartada de la docència i sancionada. En aquesta difícil situació, Agatha, germana de Mathilde, l’acull a casa seva. Mathilde s’instal·la a l’habitació de la petita Lili, la seva neboda, i se n’ocupa; d’aquesta manera Agatha es pot dedicar més al marit —Frédéric— i a la feina al banc. Però el temps passa, la situació es perllonga, i la relació entre les dues germanes es va deteriorant, fins que... Ho deixo aquí.

A Cap a la bellesa (Vers la beauté, 2018), Antoine Duris, professor de la Facultat de Belles Arts de Lió, abandona inesperadament la feina i la ciutat per traslladar-se a París i acceptar una plaça de vigilant de sala en el Museu d’Orsay. Ningú s’explica el seu comportament, i el lector només sap que vol deixar enrere un passat marcat per una separació i per un fet que l’ha conduït a fugir i començar de nou. Però al Museu coneix Mathilde (no la de Dues germanes, sinó una altra) i de la mà d’aquesta inicia un camí de reconstrucció que passa per fer entrar en el relat Camille, una antiga alumna seva.

Les dues novel·les són molt pròximes en el temps i tenen punts en comú, la qual cosa em fa sospitar que Foenkinos és un escriptor ràpid, amb una temàtica que tendeix a repetir-se. Però això no ho podré assegurar del tot fins que no el llegeixi més. Tanmateix, la seva escriptura és acurada, intel·ligent i àgil, i capta ràpidament l’interès del lector. A mi m’ha sorprès gratament i he començat a buscar nous títols per llegir. Entre aquests hi ha La delicadesa (La Délicatesse, 2009), que li va valer la fama i que el 2011 va donar peu a la pel·lícula del mateix títol dirigida pel seu germà Sthéfane Foenkinos i ell mateix. La història arranca amb el xoc emocional de Nathalie (Audrey Tatou), provocat per la mort en un accident de la seva parella, de qui està profundament enamorada. Ho sé, perquè vaig veure la pel·lícula per televisió no fa pas massa i em va agradar.

Ah, l’amour, l’amour...! Per bé i per mal, l’amor és el gran motor de la vida; si més no, de les novel·les de David Foenkinos.