Feia temps que no devorava una novel·la com ho he fet amb Los dioses de la culpa, de Micheal Connelly. La veritat és que aquest estiu no he estat encertat amb les lectures. Vaig començar rellegint Stendhal per culpa de Giuseppe Tomasi de Lampedusa, que té un petit assaig sobre l’escriptor francès. Però tant La cartoixa de Parma com El roig i el negre em van cansar. I no és que no hi trobés pàgines realment brillants, que assaborís amb gust, però el conjunt em va resultar decebedor. Aquest amor apassionat que mou els protagonistes i els fa emprendre accions inversemblants no resisteix el pas del temps i, llegit ara, el realisme d’Stendhal es percep penetrat pels arravataments forassenyats que posaria de moda el Romanticisme pocs anys més tard.
Després de llegir Stendhal em vaig voler relaxar amb Jo Nesbø, però també em va acabar cansant. Havia llegit L’hereu fa dos anys i em va agradar. L’estiu passat vaig llegir Escarabats, i, mira, no està malament. I aquest juliol he tret de la biblioteca de Can Picafort El ratpenat, que és la primera de la sèrie de l’inspector Harry Hole —Escarabats és la segona. En totes dues novel·les Nesbø repeteix un esquema narratiu idèntic. El protagonista és situat en un país diferent al seu i el relat policíac és farcit d’anècdotes i peculiaritats culturals del lloc que visita. Si a Escarabats el país era Tailàndia, a El ratpenat és Austràlia. Algunes curiositats sobre els marsupials i la cultura dels aborígens australians ens il·lustren durant la lectura a la manera de petits requadres informatius de guia turística. De moment, crec que ja n’he tingut prou, de Nesbø.
He llegit —almenys ho he intentat— un parell de coses més de les quals prefereixo no parlar-ne per discreció corporativa. En ple desencís lector, un amic em va recomanar John Connolly i Michael Connelly. De Connolly no tenien res a la biblioteca, i de Connelly, només Los dioses de la culpa. I el vaig treure en préstec.
Michael Connelly és un reputat escriptor nord-americà de novel·la negra del qual desconeixia l’existència fins ara tot i haver vist una de les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. I és que després d’haver-me despertat l’interès de molt jove, moment en el qual vaig llegir la majoria dels clàssics del gènere, després no he estat un seguidor fidel de les aventures de detectius, inspectors i periodistes agosarats, i tan sols he llegit ocasionalment alguns dels autors contemporanis més sonats, com John Grisham, Andrea Camilleri o el nostre entranyable Vázquez Montalbán. Es pot dir que vaig abandonar l’escenari del crim per dedicar-me a explorar altres escenaris.
A Los dioses de la culpa (The Gods of Guild, 2013) Connelly recorre al seu personatge Mickey Haller, un advocat que exerceix la seva activitat en un Lincoln Town Car i arrossega la mala consciència de tenir una clientela tan poc selecta que li ha costat que la seva filla l’abandoni i li retiri la paraula. En aquestes circumstàncies i en plena crisi econòmica, a Haller se li presenta l’oportunitat de defensar un cas d’assassinat, i l’accepta. Quan comença a investigar comprova que la víctima havia estat una antiga clienta seva i, aleshores, tot s’embolica, com era d’esperar.
Los dioses de la culpa es mou dins dels paràmetres habituals d’un thriller legal, on un advocat i el seu equip actuen per tal de descobrir el veritable autor d’un delicte que se li atribueix al seu client. Fins aquí res de particular. Però si acceptem els paràmetres del subgènere, en el qual em vaig introduir de noi de la mà d’Erle Stanley Gardner i el seu inefable Perry Mason, present a la minsa biblioteca familiar, juntament amb Agatha Christie i James Oliver Curwood, aquest darrer, autor de westerns; com dic, si acceptem la posada en escena típica sense prejudicis, ens trobarem amb una relat ben ordit, que llisca amb agilitat i sense divagacions pertorbadores fins al final i que deixa un bon regust de boca perquè tot acaba com es veia venir. I no diré com.
Com a referència per situar a Michael Connelly diré que l’any 2002 Clint Easwood va adaptar per al cinema la seva novel·la Blood work (1998) amb el mateix títol —aquí es va estrenar com Deuda de Sangre—, i en el 2011, Brad Furman va dur a la pantalla The Lincoln Lawyer (2005), en la qual l’actor Matthew McConaughey encarna Michael Haller; aquí la pel·lícula es va titolar El inocente.