L'estany de Banyoles

La setmana passada vaig ser a l’estany de Banyoles. Feia ben bé més de vint anys que no hi anava i vaig trobar-lo canviat respecte del record que en tenia. Ara, tot els voltants del llac estan més humanitzats i un passeig arranjat amb passers i miradors permet circumval·lar-el còmodament. Tanmateix, no ha perdut el seu encant natural i caminar per la riba tot contemplant el deambular dels ànecs i la suau ondulació de l'aigua és agradable i assossegador. Però si hi heu d'anar, mireu de fer-ho un dia feiner, perquè el cap de setmana s'omple de famílies amb criatures i gossos, ciclistes, corredors i passejants, i el que hauria de ser un goig es converteix en un enuig.

L'estany de Banyoles és l'estany natural més gran de Catalunya i té la particularitat que el seu origen és la combinació d'un fenomen tectònic i d'una morfologia càrstica. Per una banda, una línia de falla que corre de nord a sud posa en contacte materials permeables amb materials impermeables, els quals actuen de barrera per a les aigües que circulen per l’interior dels permeables, que es veuen obligats a ascendir. Per una altra, la circulació d'aigua subterrània dissolta els guixos i les calcàries subjacents i provoca l'esfondrament dels terrenys sobreposats i l'aflorament de les aigües a la superfície. De manera que l'estany de Banyoles i els estanyols del seu voltant no són res més que els embuts de sortida d'un sistema càrstic alimentat majoritàriament per aigües provinents de l'Alta Garrotxa.

La presència de terrasses travertíniques a prop del llac —es poden observar al curiós paratge conegut com Les Estunes— indica l'existència fa cosa d'uns dos milions d'anys d'una àrea lacustre molt més extensa que l'actual i que s 'ha anat reduint.

Quan a començament del segle IX el paratge comença a poblar-se a redós del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, s'inicia la construcció d'una sèrie de canals que permet dessecar la zona d'aiguamolls que envolta el llac, alhora que actuen de sobreeixidors quan el nivell de les aigües puja com a conseqüència d'un episodi de fortes pluges. Amb el temps i l’augment de l’activitat humana, aquests canals passen a utilitzar-se com a rentadors i per regar els camps i abastir pròsperes indústries locals. La població de Banyoles ha crescut al costat de l’estany fins a convertir-se en l’actual capital de la comarca del Pla de l’Estany i un centre turístic dinàmic i amb tradició.

L'obertura l'any 1862 del balneari de la Font Pudosa va atraure a l'estany de Banyoles una burgesia benestant que va posar de moda fer-hi estades per prendre les aigües, descansar, passejar en barca i pescar. D'aquesta època daten els singulars pesqueres, casetons que s'endinsen en l'aigua uns quants metres, unides a la riba per passeres. Van ser construïdes a les ribes est i sud de l'estanys entre mitjans del segle XIX i 1931, que l'Ajuntament va prohibir que se'n fessin més, amb la finalitat de situar còmodament els pescadors en un punt amb prou fondària per llançar l'ham.

Les pesqueres són la substitució sofisticada de les tradicionals passarel·les i plataformes de fusta que hi havia abans de l'arribada d'estiuejants adinerats i que la vila tingués els seus propis potencials. Amb el temps, la funció de les pesqueres es va anar ampliant i, si al principi només eren petites construccions per pescar i guardar els estris de pesca, més tard, algunes van acabar convertint-se en petits xalets damunt del llac, amb espai per guardar una o dues barques i els interiors arranjats per poder-s'hi quedar a dormir; les plataformes que les envoltaven es van fer prou àmplies i es van dotar d'escales per poder baixar a banyar-se. Tot un luxe!