Llibertat, de Jonathan Franzen

Aquest estiu, després de dues lectures abandonades –és recomanable abandonar una lectura quan veus que se t’indigesta–, vaig abordar Llibertat, de Jonathan Franzen. La Isabel se l’havia acabat de llegir i s’havia cruspit les 812 pàgines de l’edició catalana (Edicions 62, 2012) en menys de dues setmanes. És veritat que s’havia torçat el peu i va haver de fer repòs durant uns dies, amb la qual cosa la lectura es va veure afavorida. Tanmateix, era un bon indicador. L’Anna també me n’havia parlat quan novel·la i autor es van posar de moda fa cosa d’un parell o tres d’anys. (I considero l’Anna una excel·lent lectora malgrat el seu entusiasme pel Diari de Bridged Jones. Suposo que en aquesta valoració pesa la seva condició femenina. Com en el meu cas, la masculina.) Semblava, doncs, una aposta prou segura per fer-me passar la decepció dels fracassos anteriors.

 “La 1a gran novel·la americana del segle XXI”, posa a la coberta de Llibertat juntament amb el títol i l’autor. Considerant que Franzen va publicar Freedom el 2010, vaig pensar que la frase resultava una mica agosarada, ja que la situava de forma categòrica pel damunt de les novel·les aparegudes als Estats Units durant els deu anys anteriors, algunes de les quals signades per autors tan destacats com Philip Roth, Don DeLillo, Cormac McCarthy, Thomas Pynchon, Toni Morrison, Joyce Carol Oates i Richard Ford, per citar tan sols alguns dels que conec.

Després de llegir la novel·la trobo que no puc negar ni confirmar la frase de promoció. Em falten elements per a un judici tant rotund. Però sí que potser pugui argumentar-la una mica en favor dels que la subscriuen.

1. D’entrada és una novel·la prou llarga per considerar-la “gran” si el qualificatiu fa referència a l’extensió. 2. Abarca un període de temps recent que cobreix la segona meitat del segle XX i s’endinsa en el present, amb referències a esdeveniments polítics, econòmics i socials que han marcat el canvi de segle als Estats Units i a tot el món occidental en general. Això li atorga la contemporaneïtat. I 3. Per les seves pàgines desfilen tota una sèrie de personatges que ofereixen un retrat sociològic prou ampli de la societat nord-americana del moment. Repassem-los:

Els protagonistes són la família Berglund: la Patty –bona jugadora de bàsquet en l’etapa universitària, filla esquerpa i mare abnegada– ; en Walter –xicot responsable, estudiós i ecologista recalcitrant, atrapat en els tripijocs de la vida–; els seus fills Joey –intrèpid i ambiciós– i Jessica –tan responsable com el pare fins al punt de fer-se una mica repel·lent–; i Richard Katz, un rocker atractiu, bohemi, faldiller i reparador de terrasses i teulades en moments de crisi, amic íntim de la parella Berglund i el seu factor cohesiu i desestabilitzador alhora.

Al voltant d’aquests personatges principals en giren tota una sèrie de secundaris –familiars, amics, veïns, companys de feina i coneguts– que configuren un mosaic de tipologies humanes que retrata prou bé la societat occidental contemporània, els seus valors, les seves obsessions i les seves misèries.

I tot aquest entramat d’històries personals està narrat amb una prosa clara i àgil, sense divagacions –tret del projecte de la Fundació Muntanya Cerúlia, que me’l vaig haver de rellegir i encara no he acabat d’entendre del tot. Els personatges s’expliquen a través de diàlegs que respiren naturalitat i que els fan convincents malgrat la seva extravagància en alguns cassos. I tot discorre amb una suavitat de mecanisme ben greixat fins arribar a un final de conte moral, que no contaré.

Com la Isabel, vaig trigar un parell de setmanes en llegir Llibertat, i jo, afortunadament, no em vaig torcar el peu ni vaig tenir cap incident que em lligués al sofà o a la gandula i m’apartés de les tasques de manteniment de la finca de Son Bauló, que tant m’entretenen durant l’estiu. La vaig llegir a estones, al matí, a la tarda, a la nit, sempre que tenia un moment volia saber com continuaven les vides de la Patty, en Walter i en Richard, què passava amb el fills, com se’n sortia en Joiey amb la seva relació prematura amb la Connie, la filla de la Carol, la veïna, què passava amb la Jessica i la Lalitha... En fi, que em va enganxar.

Llibertat serà o no la primera gran novel·la americana del segle XXI, no ho sé, però el que sí puc assegurar és que es tracta d’una novel·la ben escrita, sòlida i entretinguda, que t’arrossega sense grans trasbalsos per la vida trasbalsada dels Berglund.