Avui, dia de la Mercè, patrona de Barcelona, pres d’un esllanguiment malenconiós, segurament efecte de l’antibiòtic que he estat prenent, he sortit a fer un vol per tal d’espavilar-me. Feia una tarda calorosa i, amb un llibre sota el braç, he començat a caminar sense un rumb determinat. Les passes m’han portat a les Rambles i, de sobte, m’he trobat entre una gernació amb la mateixa sensació de buidor i estranyament de fa cinquanta anys, quan en tenia vint i buscava en les passejades solitàries calmar el desassossec que em consumia davant el desafiament de viure. Què faria amb el futur? Com m’enfrontaria als problemes que em turmentaven: la independència, el sexe, la timidesa...? Seria capaç d’assolir objectius dignes i ambiciosos o em veuria abocat a renunciar davant la meva debilitat? Me’n sortiria, a la vida, amb la meva pròpia lluita o seria un desgraciat com havia pronosticat el meu pare quan em vaig apartar del camí que m’havia traçat? Eren moments de dubtes i confusió, de pors inconcretes que van acabar en una depressió.
Avui ja no sentia el desassossec de la incertesa perquè la vida ja no és un interrogant; me’n queda poca per consumir i els vincles establerts amb persones i activitats li proporcionen un mínim de sentit i serenor. Però la sensació de buidor i solitud era igual, una buidor profunda i calmada, provinent de la mateixa intuïció d’aleshores: l’existència com un absurd, un atzar accidental, un estadi transitori de la matèria programat per reproduir-se i esgotar-se. I mirava tota aquella gent al meu voltant, caminant amunt i avall, bevent en les terrasses dels bars, menjant als restaurants, buscant en el consum de productes i paisatges calmar l’ànsia del no-res, aquella famosa angoisse vital dels existencialistes francesos; tots víctimes d’una solitud essencial i aclaparadora, tots procurant donar sentit a les seves vides de mil maneres diferents, amb compromisos, obligacions, reptes, il·lusions, afectes i evasions.
He arribat davant del mar i m’he assegut en un banc a llegir enmig de la fragor mundana del Maremagnum. La germana, de Sándor Márai. De tornada, he pujat cap a casa per la Rambla del Raval. Era com si estigués a Islamabad, Manila i Marràqueix alhora, amb uns quants turistes residuals. Un drogoaddicte esquelètic em sobresalta amb una petició que no entenc. No m’aturo. Ell tampoc no insisteix. Allà tot és igual que a la Rambla, però més brut, més caòtic, més lamentable si cap, perquè allà, sense el maquillatge del turisme, es percep el dia a dia de la pobresa i l’abandó. Em disgusta la brutícia pels carrers, els peus ronyosos amb xancletes, les samarretes suades, els bermudes amb culera i les gorres girades. Amb el temps m’he tornat un llepafils, un maniàtic de l’ordre i l’harmonia. Tot i que, si vas a mirar, aquí també n’hi ha, d’harmonia, l’harmonia de la misèria, que contrasta amb la de la monumental i glamurosa Barcelona, i que s’estén i captura nous barris en aquest procés indeturable de degradació urbana i social.
Des de fa més de dos anys tinc un supermercat paquistanès al costat de casa que no tanca fins a la matinada. Els dependents porten samarretes suades, bermudes i xancletes. Exposen la mercaderia al carrer, una verdura lletja i marcida de procedència ignota, i mengen i dormen a l’interior de la botiga. I si els dius que no ho poden fer, que a la botiga no hi poden viure, ells no en fan cas i ho continuen fent amb la tossudesa desafiadora dels qui no tenen res a perdre.
Quan entro a casa em trobo millor malgrat el supermercat, que segueix a baix, obert com cada dia. M’ha anat bé la passejada. I m’assec a l’ordinador i em poso a escriure.