Moments

Confinament

Estic, com tots vosaltres, amics i amigues, en arrest domiciliari. El que fins ara eren arguments de pel·lícules o novel·les s’ha fet realitat i vivim sota una amenaça vasta i global per un microorganisme que no se sap d’on ha sortit. Hi ha teories de tota mena i per a tots els gustos, però el fet és que el mal s’ha estès amb rapidesa inesperada i ens ha deixat a tots descol·locats.

Les autoritats ens demanen que no sortim de casa si no és del tot necessari en dues setmanes, que segurament seran unes quantes més. I això ens enfronta a un repte considerable: viure reclosos en família; els matrimonis, cara a cara, i si tenen fills, amb els fills les 24 hores del dia, sense l’atenuant del temps que passen a l’escola i a les extraescolars, sense l’obligació de la feina, que sovint pot ser una vàlvula d’escapament, un territori d’expectatives i il·lusions o, simplement, allò que dóna sentit a un dia a dia que, més enllà, no se sap trobar. Sols amb nosaltres mateixos i poca cosa més. En serem capaços?

Sembla la proposta d’un programa de televisió d’aquest de telescombraria. Títol: Quarantena. Plantejament: Càmeres de televisió amagades retransmeten en directe com es viu la reclusió en unes quantes llars. (Per cert, ja heu mirat bé que no las tingueu a casa vostra?) Segur que tindria una audiència colossal. Algú ahir em va enviar un whatsapp: «No saben què han fet! Als hospitals arribaran més casos de violència domèstica que de coronavirus.» Potser no serà tant, però estic segur que les neurosi, les crisis d’angoixa, les histèries i la desesperació faran estralls en aquelles persones de tarannà sociable, que la relació amb els altres és la seva principal manera de viure.

Avui un dels meus amics caminadors no s’acabava de creure que no podia sortir a caminar com fa gairebé cada dia; caminar per caminar, pujar a Collserola i fer un passeig tot sol, sense dir res a ningú. I ha sortit. Davant seu, camí del parc urbà, ha vist com un parell que passejaven eren aturats per la Guàrdia Urbana i enviats cap a casa. Ell s’ha escapolit i ha continuat, però amb la mala consciència d’estar fent mal fet i corrent el risc d'una amonestació. Quan m’ho ha contat, s’estava plantejant buscar un gos per tenir l’excusa de treure’l a passejar. Mira, he pensat, potser algú pugui aprofitar la conjuntura i muntar un negoci de lloguer de gossos. 10 € l'hora de passeig. I a mesura que passin els dies i augmenti l'estrès per la clausura, podria apujar els preus.

Jo havia quedat amb un amic per passar-li la novel·la que tot just he acabat aquesta setmana. Sempre ho faig, això de buscar algú que se la llegeixi i me la comenti. Quan l’acabo, em falta perspectiva, tinc els personatges i la seva peripècia massa a prop encara i estic com atordit per l’esforç i la vivència creativa. Per això necessito opinions fresques, que vinguin de fora, que uns altres ulls examinin la criatura i diagnostiquin si ha nascut sana o té alguna tara que cal corregir. Però veig que m’hauré d’esperar que s’aixequi la quarantena; mentrestant tindré la novel·la a la incubadora a l’espera dels comentaris que em diguin si cal revisar-la o ja li puc fer donar les primeres passes cap a la presentació en societat.

Aprofitant que m’he situat en el terreny de l’escriptura, que ha estat la meva feina en els darrers trenta anys, us passo l’enllaç a una entrevista que ha sortit aquest mes a la revista Tribuna Maresme, que em va fer el periodista Albert Calls. En 14 dies, les 24 hores del dia tancats a casa, teniu temps de llegir-la. I si no la llegiu, tampoc no passa res, la qüestió és que el temps transcorri, el risc desaparegui i puguem sortit tots al carrer a gaudir de la primavera, que està al caure.

Entrevista Tribuna Maresme