L’agost ha passat com un llampec. Sobretot a partir de les pluges de mitjans de mes. Tres dies seguits de cels ennuvolats, tronades i xàfecs intermitents que van abatre el rostoll i van xopar la terra. El camp feia una olor intensa a palla mullada i el verd de les fulles va adquirir lluïssor de primavera. L’hort va revifar i va començar a produir albergínies, pebrots, tomàquets i carabassons a un ritme que superava el nostre de consum. Vam omplir la nevera d’hortalisses i els nostres amics de Can Picafort es van beneficiar de la sobreproducció.
Com va dir en Tomeu, l’hort es una aposta incerta; mai saps com anirà. Tu fas sempre el mateix: llaures la terra, l’abones, plantes els planters, regues amb idèntica intensitat i freqüència; i ell fa el que li sembla. Un any van bé els melons i els tomàquets; un altre, les síndries i els carabassons... L’any passat, per exemple, les albergínies ens van anar fatal; van ser poques i raquítiques. Aquest any, en canvi, hem hagut de recórrer als receptaris de cuina per poder ampliar la manera de consumir-les. I això que la cuina mallorquina ja ofereix força alternatives! I a les albergínies farcides, a la granada, a l’escalivada i al tombet, hem afegit la mussaca, les croquetes d’albergínia i el pastís d’albergínia i formatge blau.
Enguany el que ens ha fallat han estat els melons. La pedregada de juny va fer malbé la primera collita i després n’hem tingut pocs i poc gloriosos. A més, per descuit, la Isabel només va sembrar calapoters, que maduren més lentament i són menys productius que altres varietats com els gàl·ia o els marina. Sort que en Miquel, el nostre veí pagès, de tant en tant ens ha dut un parell de melons grocs, que han resultat ser mel.
Després de les pluges ha tornat a fer calor, però no tanta com abans. Tanmateix, amb les canícules de juliol els ametllons s’han assecat més aviat i hem començat a “espolsar” ametlles ben bé dues setmanes abans de l’habitual.
L’agost ha estat un mes de gran activitat social. Vam començar amb els concerts de jazz a Sa Pobla, una cita sagrada per a la Isabel, que té una cama poblera i coneix a mig poble, i han seguit dinars, sopars i caminades amb bany inclòs amb parents, amics i coneguts. Hi va haver una setmana que cada vespre teníem un sopar en un lloc o altre i, un dels dies, també un dinar de paella a Can Gabella, al qual vam haver de renunciar per por a una indigestió.
A mi, tanta activitat social m’esgota i acabo posant-me de mal humor. Això m’ha comportat una certa fama de “malsofrit”, que accepto amb resignació. La veritat és que m’agradaria no tenir aquesta limitació; m’agradaria ser amable i pacient amb tothom i a tothora i satisfer totes les seves iniciatives, emanades de l’afecte i la consideració. Però no puc, arriba un moment que sento que la festa em dissolt i les converses m’atordeixen i, aleshores, em replego en mi mateix i m’impaciento. Davant d’això, miro de limitar la meva assistència a les convocatòries col·lectives amb el risc que algú s’ho pugui prendre malament i alimentar la meva mala fama. Em sap greu, però ningú no és perfecte, i sembla ser que jo especialment.
L’agost també és el temps de les figues, si més no de les nostres, que són tardanes i no acostumen a madurar fins a la segona quinzena. Aquest any, però, també s’han avançat i portem tot el mes menjant-ne. Hi ha infinitat de varietats de figuera, a Mallorca; segons en Miquel, les nostres són “de la roca”, i donen unes figues rodones, no gaire grosses i molt dolces. Les dues figueres que tenim al costat de la casa les va plantar l’avi de la Isabel deu fer cosa d’uns vuitanta anys i des d’en fa un parell no van gaire bones. Deu se cosa de l’edat; potser, com les persones, a partir dels vuitanta les figueres també comencen a fer la viu-viu.