Un bany entre tombes
A l’estiu, quan bufa xaloc o migjorn, a Son Bauló l’aire arriba reescalfat després de travessar tota l’illa i no saps on amargar-te per fugir de la calor. Com a contrapartida, aquests dies, a la badia d’Alcúdia la mar és com una bassa d’oli. De manera que ahir, que corria un xaloc suau, però calent que semblava que provingués de les calderes de l’infern, a mitja tarda, vam agafar les tovalloles i les ulleres de nadar i ens en vam anar cap a la mar.
A mig camí de Can Picafort a l’illa dels Porros ―el destí preferit de la Isabel i les seves amigues per caminar i nedar― hi ha la necròpolis talaiòtica de Son Real, que és una veritable joia arqueològica. A mi em té fascinat. Cada vegada que hi passo no puc deixar d’aturar-m’hi i fer una ullada a les tombes. I si duc la càmera fotogràfica, les fotografio de nou, encara que ja les hagi fotografiat desenes de vegades. No em puc resistir al seu encant.
El paratge és una punta plana i rocallosa, que s’endinsa lleugerament a la mar i que la toponímia popular ha batejat com la punta des Fenicis. Un nom que trobo que també té un gran poder d’evocació. La necròpolis reuneix un centenar de tombes, en les quals s’han trobat restes humanes d’unes quatre-centes persones de l’estament dominant de la societat, que eren els qui ocupaven aquests cementiris monumentals. Les tombes estan construïdes amb grans blocs de marès, tallat i ajustat per aconseguir cambres circulars, quadrades i en forma de naveta, que recorden, en petit, les construccions més importants de la cultura talaiòtica balear, que es va iniciar a finals del segon mil·lenni a.C. i es va perllongar a llarg del primer. A la necròpolis de Son Real les primeres tombes daten dels segles VIII-VII a.C., i les darreres, dels segles IV al II a.C.
A l’illa dels Porros hi ha una altra necròpolis de la mateixa època, però els temporals l’han acabat destruint gairebé del tot. Una pena.
Al cantó de ponent de la punta des Fenicis s’hi ha format una platgeta diminuta, però suficient per a la Isabel i per a mi. I allà anem a banyar-nos. És un quart d’hora de camí a peu, però val la pena. Gairebé no hi ha mai ningú; és massa petita i l’entrada a l’aigua, una mica dificultosa. A més, la proximitat de les tombes segurament dissuadeix els més supersticiosos. Al cap i a la fi, encara que abandonat, allò no deixa de ser un cementiri, i fins no fa pas gaire, de tant en tant, els temporals encara posaven al descobert algun difunt. Nosaltres hem trobat més d’un queixal remenant entre la grava menuda de la platja.
Però a mi, precisament aquesta proximitat funerària m’agrada, dota el lloc d’una màgia especial, sobretot a l’horabaixa, quan les ombres s’allarguen i el sol daura amb la seva llum les construccions mil·lenàries, que es destaquen sobre la mar blava, amb les muntanyes d’Artà, al fons, i les penínsules del cap des Pinar i de Formentor, en front.
I aleshores penso que la necròpolis de Son Real és un lloc excel·lent per al descans etern i que m’agradaria molt més ocupar una d’aquelles cambres funeràries que el nínxol familiar que tinc reservat a Montjuïc.
