El marès i jo
D’ençà que vaig començar a freqüentar Mallorca em va cridar l’atenció un tipus de pedra de tons blanquinosos, grisos o daurats emprada en la construcció i dotada d’un esperit tan igualitari que tant la podies trobar en un edifici monumental com en una caseta de pagès, dibuixant la línia elegant d’una arcada o arrenglerada matusserament en una tanca de bestiar. Granulada i porosa, no recordava haver-la vist mai ni m’eren familiars les dimensions de les peces amb les quals els mallorquins aixecaven les parets de les cases, uns paral·lelepípedes de 80x40x20, pesants i gens fàcils de manejar —ho dic perquè n’he hagut de traginar algun per la finca i m’ha fet suar tinta. El nom me’l va facilitar amb estranyada naturalitat la Isabel la primera vegada que em va dur a l’hort del seu pare, a Santa Eulàlia. Marès.
Des d’aleshores, els meus llaços amb el marès s’han anat fent tan estrets com els que he establert amb Mallorca i la meva curiositat de geògraf m’ha fet seguir-li el rastre i buscar-li l’origen. El marès és una roca sedimentària constituïda per la fossilització de les dunes; són grans de sorra i closques de mol·lusc disposats en capes horitzontals —moviments posteriors les poden haver inclinat— i relligats per un ciment de carbonat càlcic en un moment del període geològic més recent —el Quaternari—, en el qual el mar va pujar de nivell i va cobrir els sorrals litorals de Mallorca. Per això, la majoria de pedreres de marès es localitzen prop del mar i ofereixen una imatge que a mi em resulta d’allò més suggeridora.
Anant de Can Picafort a l’illa dels Porros, la caminada predilecte de la Isabel, hi ha una pedrera de marès abandonada que sempre que hi passo m’hi he d’aturar; llavors em sembla sentir encara els cops de l’escoda i el picot, el grinyol del xerrac fregant la pedra, la remor sorda del perpal aprofundint la regata i les veus dels picapedrers exclamant-se de la calor i rebufant mentre carreguen el carro que ha de dur les peces recent tallades a peu d’obra. Estic segur que la majoria de les cases velles de Can Picafort han sorgit d’aquesta pedrera. En la roca tova de marès han quedat marcades les roderes del transport cap al caseriu. Rastres d’un passat que el modern bloc de formigó, més barat i manejable, ha enterrat gairebé de forma definitiva. Ara, el marès, noble i decoratiu, ja no s’empra per fer cases a no ser un caprici de l’arquitecte o del propietari, i es limita a bastir elements ornamentals, com columnes, paviments de terrasses, jardineres...
A Son Bauló no vaig poder resistir la temptació d’incorporar-hi el marès d’alguna manera i tenim la terrassa sud pavimentada amb els maresos que van quedar sencers després d’enderrocar la caseta de pagès que hi havia al solar, on l’avi de la Isabel hi tenia les eines i el bestiar. També els vam emprar per fer els dos pilars del portell de l’entrada. I per aixecar les tres mitges columnes d’una glorieta que tenim al costat del brocal de la cisterna vam encarregar uns carreus de marès de Felanitx, lleugerament rosat. La idea era fer un racó d’ombra amb dues parres enfilant-se per les columnes i cobrint la glorieta amb el seus pàmpols i sarments, dels quals penjarien sucosos gotims de raïm. Però, de moment, no hem tingut èxit; l’estiu passat, després d’uns quants anys de curoses podes i recs, quan ja les teníem força enlaire, una se’ns va morir i a l’altra van assecar-se-li les branques velles i tot just aquesta primavera ha rebrotat de la soca. Ens haurem d’esperar, doncs, a gaudir d’aquesta ombra tan bucòlica i mediterrània.