El trempó d’en Jaume
Està sent un estiu estrany. Per fora tot és igual que sempre: el sol, la calor, l’hort i els seus productes, el jardí i els fruiters assedegats, els banys a la piscina o al mar, els horabaixes a Can Picafort...; però per dins m’he sentit trasbalsat per emocions intenses i doloroses des de bon començament: l’hospitalització i la mort d’en Vicenç, la ruptura amb en Tomeu, els atemptats de Barcelona i Cambrils... Tot s’ha anat encadenant en una seqüència que abraça des que vaig arribar, a finals de juny, fins ara gairebé sense donar-me respir i tenyint els dies de tristesa, decepció i desconcert. I molts vespres m’he descobert preparant el trempó del sopar amb desgana i amb el cap lluny d’una feina que habitualment faig amb gust i concentració.
El gust pel trempó i la seva preparació me’l va inculcar en Jaume, el pare de la Isabel. En Jaume cada matí sortia a pescar en el seu petit llagut i sovint convidava a algú a acompanyar-lo. Aleshores, per berenar —a Mallorca en diuen així a l’esmorzar—, preparava un trempó deliciós, que solia complementar amb llesques de pa moreno, sobrassada i formatge. Era el seu homenatge als convidats, que de vegades es marejaven i no li podien fer els honors. Què tenia el trempó d’en Jaume que el feia tan especial? Ell. La seva abnegació en llevar-se a les set del matí per anar a buscar el pa de la primera fornada; la seva paciència en pelar els tomàquets i trossejar-los juntament amb la ceba i el pebrot tan menuts tan menuts que a penes havies de mastegar; la seva generositat en amanir-ho amb un bon raig d’oli d’oliva; i sobretot, la seva bondat, que ho impregnava tot. El trempó d’en Jaume era ell mateix, i menjat a la banyera de la barca vigilant les canyes per si picava una vaca o un esparall tenia tot el sabor de l’amabilitat i la companyonia afectuosa.
A les celebracions també era ell qui preparava el trempó de la seva manera exquisida, posant-t’hi els cinc sentits i dedicant-li un temps que ningú més li dedicava. El resultat sempre era esplèndid, i una menja tan senzilla com un trempó, que tan sols té tomàquet, ceba i pebrot amanits amb oli i sal es convertia en una delícia. És clar que tret de l’oli i la sal, tot era del seu hort, al qual dedicava les tardes d’estiu, des de quarts de set fins a quarts de nou. Encara em sembla veure’l amb una granota blava i un barret de palla esparracat, movent mànegues i tubs de reg, redreçant mates i arreplegant tomàquets, albergínies i pebrots. I sempre vigilant l’hora, perquè si tornava massa tard, la Francisca el renyava.
D’en Jaume vaig aprendre que fer un bon trempó pot ser una tasca gairebé alquímica, que demana paciència, concentració i serenitat d’esperit. Des d’aleshores procuro fer-lo sempre així, i he de confessar que els meus trempons cada vegada s’assemblen més al seus. Estan ben trossejats i són sucosos. Potser encara els falta una mica més de bonhomia. Però m’hi aplico i segurament amb els anys aconsegueixi igualar-los.
