Juliol ha passat com una exhalació. Des que vaig arribar a Mallorca a principis de mes, diversos esdeveniments —entre ells el meu setantè aniversari amb sorpresa familiar inclosa i una hospitalització de la mare que em va portar a Barcelona per uns quants dies— han fet que les setmanes passessin sense adonar-me’n. I de sobte, ja som a l’agost, amb calors sufocants i l’hort a ple rendiment.
Aquest any són els tomàquets els que ens han desbordat fins al punt que ens avorrim d’agafar-ne i els deixem madurar a la mata fins adquirir un color vermell tan intens que fa mal al ulls. La Isabel no ho pot resistir i, malgrat no saber on els ha de posar, s’acosta a l’hort amb la cistella i l’omple. Però aleshores ja són tan madurs que l’única cosa que en podem fer és salsa i conserva. De manera que a aquestes alçades, tot just a començament d’agost, tenim ja tants pots de salsa de tomàquet i tomàquets sencers en conserva com per satisfer el consum de tot l’hivern.
A l’hort, cada any tenim una sorpresa o altra. Aquest any ha estat una tomaquera que havia de produir cirerols i ens està donant unes “kumato” petitones, molt gustoses i que es mantenen fortes molts dies. Tanmateix, ens en proporciona tantes, que ni menjant-ne cada dia un parell de dotzenes aconseguim reduir l’estoc, i són tan menudes i amb una pell tan forta que no serveixen ni per fer salsa ni per empotar-les. De manera que les regalem a amics i familiars i quedem la mar de bé.
Potser aquesta producció tan abundant ha estat l’agraïda recompensa de les tomaqueres a les hores que em vaig passar la primera setmana de juliol aixecant-les de terra i apuntalant-les amb canyes i barretes d’encofrar de 8 mm després que una mena de cap de fibló que va entrar de cop i va sacsejar tots els arbres de la finca les tombés i convertís l’hort en un garbuix lamentable. I no és la primera vegada que passa. Des de fa uns quants anys, a l’estiu, en dies de molta calor, es produeixen uns sobtats remolins d’aire que sembla que ens hagin d’arrencar els arbres, i tot el que arrepleguen que sigui lleuger vola pels aires: barrets, ulleres de sol, tovalloles... Aquesta vegada el cop de vent va anar seguit d’un aiguat que va xopar la terra resseca i va perfumar l’ambient amb la flaire agradable del rostoll moll.
Aquest estiu, no sé si serà un efecte psicològic derivat de la xifra important d’anys viscuts que he assolit —70—, però crec que per primera vegada tinc consciència del pas del temps en termes absoluts sobre el meu organisme. I no es que em trobi malament, ni em faci malt això o allò, sinó que hi ha coses que abans feia i que ara em resulten impensables, veritables bogeries, com per exemple passar un matí a la platja —i ja no diguem tot un dia!— o posar-me a refer una paret seca de la finca i que se’m facin les dues del migdia, com havia passat. Tot això ara em sembla heroic, d’una grandesa —o estupidesa— incontestable. El meu dia a dia a Son Bauló s’ha reduït a un parell d’horetes de feina física entre les vuit i les onze del matí i, després, qualsevol cosa que m’entretingui a cobert del sol fins al capvespre, que torno a feinejar una estona més o la Isabel m’arrossega a nedar en alguna de les cales que tenim a prop. De tant en tant accedeixo a allunyar-me una mica més o a emprendre alguna exploració, com la que ens va dur al castell de Capdepera i que potser en parli en un altre moment.