D’ençà que som a Son Bauló la primavera s’ha instal·lat al voltant nostre indiferent a la pandèmia i al confinament humà. La naturalesa continua el seu fluir vital pautat pel moviment dels astres i la Isabel i jo hi assistim amb un sentiment ambigu, entre la joia del nou despertar i la preocupació per l’esdevenidor.
Avui ha fet un dia esplèndid, amb una temperatura que ja anuncia l’estiu. De manera que hem retirat les estores de llana i hem fet neta l’estufa de llenya en el convenciment que ja no ens caldran fins l’hivern que ve. Hem obert portes i finestres perquè la casa es ventilés i s’omplís de la llum i l’escalfor del sol, que tot ho purifica. Em penso que si poguéssim estendre al sol els malalts girats a l’inrevés com els pantalons en sortir de la rentadora, el covid-19 no tindria res a fer. Però malauradament no som uns pantalons i no podem exposar les nostres entranyes al poder benefactor de Ra.
A fora, la nova estació s’ha manifestat en les floracions acolorides i les piuladisses i cants dels ocells. Aquests dies s’han fet molt visibles les tórtores i els tudons, que vénen a descansar al brancatge dels garrofers. Des que en Miquel es va endur les ovelles i els anyells i ens va passar el tractor aprofitant la saó, també ens visiten els esplugabous, incansables exploradors dels camps recent llaurats a la recerca de cucs i larves. Una puput ens visita de tant en tant i ens fascina amb el seu plomatge vistós i el seu plomall. Es passeja dreta i digne, picant aquí i allà qualsevol insecte que troba a terra. Les merles cada vegada són més descarades i no dubten a aterrar al jardí encara que hi siguem. Els seu xisclet estrident ens desperta als matins com si les tinguéssim dins l’habitació. La Isabel les té avorrides perquè li fan malbé els plançons de l’hort.
I parlant de l’hort. Aquest any, com que ens sobra temps, l’hem ampliat i hem posat les tomatigueres ben arrenglerades, amb la seva corresponent estructura perquè s’enfilin des de bon començament. A veure si d’aquesta manera acabem amb la selva de ple estiu i els esfondraments d’estructures de canyes improvisades que ens fan perdre part de la collita. Com cada any, a més de la varietat habitual de tomàquets, hem plantat carabassons, carabasses, pebrots de torrar i de trempó, albergínies, cogombres, síndries i melons, mongeteres, enciams i, per primera vegada, pebrots italians. Veient com són ara les plantes de minúscules, sembla mentida que d’aquí a dos mesos ens puguin inundar d’hortalisses fins al punt de no donar abast en consumir-les.
Dies enrere em vaig topar amb la família de tortugues mediterrànies que es mou per la finca. Les vaig trobar fent el terreny net de porrasses i les vaig mesurar i fotografiar per enviar la informació a un grup de recerca de la UIB que fa un estudi sobre la biodiversitat de les Balears. Aquí, la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) és una espècie protegida perquè està amenaçada d’extinció. La gran feia 15 cm i tenia cicatrius de mossegades de gos a la closca; la petita en feia a penes 4 i no hi va haver manera que tragués el cap per fotografiar-la. Devia ser com jo, que no ens agrada que ens fotografiïn. Les vaig tornar a deixar anar i ja no les he vist més.
Des que ocupem Son Bauló he trobat tortugues en diverses ocasions i en diferents punts de la finca i sempre ha resultat un encontre grat per a mi. No sé si per a elles també, tot i que ho dubto. En una ocasió en vaig situar una dins del jardí delimitat amb paret seca que tenim davant del porxo amb la vana pretensió que hi fixés la residència, però al cap d’unes hores ja havia desaparegut. Xino, xano, les tortugues recorren incansables el terreny i amb una constància que fa que no hi hagi distàncies per a elles, si no, recordeu el conte de La llebre i la tortuga. D’aquest triscar lent i ininterromput en vaig tenir evidència el dia que vaig ensopegar la tortuga gran. Quan la vaig deixar anar, ho vaig fer a l’altre extrem de la parcel·la que netejava, a uns cent metres de distància d’on era —entre la brolla costen de veure i no volia fer-li mal amb l’aixada. Doncs al cap d’uns minuts ja la tenia allà una altra vegada, entossudida en voler passar per on jo removia la terra. No me’n sabia avenir. Fins vaig arribar a pensar que potser era una altra tortuga. Però no, era ella, ho vaig saber per les macadures que tenia a la closca.
Aquest dies de tancament, saturat de notícies dolentes, d’articles inquietants, de picabaralles entre polítics i d’impostades manifestacions d’optimisme, he començat a envejar la plàcida vida de les tortugues. De veres.