L’estiu va començar amb unes temperatures suaus que ens han perjudicat la part de l’hort que vol més escalfor. Les meloneres s’han assecat abans d’hora per culpa d’una malaltia i a les tomaqueres hi ha aparegut el cuc del tomàquet, que perfora el fruit, hi penetra i se n’alimenta. La varietat cirerol és la menys perjudicada, com si el cuc no volgués prendre’s la molèstia de posar-hi per tan poca cosa; en canvi, amb les més grosses, les de cor de bou i d’amanida, s’hi ha acarnissat i no n’hem collit una que no estigués tocada; les de pera van fent. Finalment, la Isabel, tan reticent a emprar productes fitosanitaris, ha hagut de rendir-se a l’evidència i tractar les tomaqueres amb un insecticida ecològic.
Però l’èxit sorprenent d’aquest any han estat les mongeteres; un cultiu que teníem com a marginal ens està produint desenes i desenes d’unes mongetes llarguíssimes i primes —algunes arriben a fer més de 60 cm. D’on han sortit? L’any passat, una amiga de la Isabel li va regalar unes llavors que li havia donat algú del Jardí Botànic de Sóller. Les vam plantar i van créixer aquestes mongeteres, però com no sabíem ben bé què era ni com es comportaria, en vam plantar molt poques, un parell o tres. Ens van anar bé i les mongetes eren espectaculars, amb quatre o cinc ja en fèiem una bona ració per menjar bullides, fredes o calentes. Les que es van assecar a la mata, la Isabel les va desgranar i aquesta primavera en va fer planter. N’hem plantat sis, d’aquestes només tres s’han fet bé i han assolit una altura que supera els dos metres; però amb tan sols la producció d’aquestes tres estem omplint la nevera de mongeta verda.
Davant l’èxit, he volgut saber la filiació de la mongetera i he trucat al Jardí Botànic de Sóller. Es tracta de la Vigna unguiculata subsp. sesquipedalis, popularment mongetera garbansera, una varietat que antigament s’havia cultivat a Mallorca i que han recuperat els botànics de Sóller. La llargada extraordinària de la mongeta és l’atribut principal de la subespècie sesquipedalis. La Vigna unguiculata a seques fa la mongeta més curta i se’n diu fesol, fesolí, fesolet o guixó.
Com a causa del confinament vam plantar molt aviat, hem tingut síndries des de Sant Joan. Els carabassons, com sempre, són esplèndids en fruit; per contra, les carabasses també han acusat la manca d’escalfor i van més gansoneres. A pebrots i albergínies els costa arrencar, però això ens passa cada any; fins i tot hi ha hagut anys amb una producció tan minsa que n’hem hagut de comprar a la Rafela.
Per a la resta, la vida a Son Bauló, assumida la pèrdua d’ametllers i pruneres a causa de la Xylella fastidiosa, és plàcida i tranquil·la. Els cítrics s’han recuperat, tot i que de moment fan molt poc fruit —sembla ser que els faltava ferro—, i hem plantat quatre oliveres, dues figueres i una prunera, de les quals algú se’n beneficiarà algun dia, perquè de moment només requereixen atencions.
Al jardí tot rutlla, especialment la iuca peu d’elefant, que s’ha fet colossal, i la morera borda ja estén els seu brancatge pel damunt de la coberta del porxo. Els baladres, exuberants, són pròdigs en flors i omplen de color i aroma la terrassa del davant, i la xicranda m’ha agraït la poda que li vaig fer i està millor que mai. Ah, i la parra que ja donàvem per morta, s’ha refet i comença a cobrir la mitja glorieta que té assignada. Confiem que no torni a defallir.
Pel que fa a nosaltres, els habitants de Son Bauló, hem reprès les rutines d’estiu: la Isabel, les seves caminades i els seus banys, i jo feinejo per la finca, llegeixo i escric. L’única preocupació és la persistència de la covid-19, que, encara que no vulguis, et condiciona la vida.