Pel Moianès

La vall de Marfà i el molí de Brotons

Com deia, diumenge, en Fèlix i jo vam sortir a caminar. Com la previsió no era gaire bona, vam decidir anar a prop, i vam escollir el Moianès. El Moianès és una subcomarca natural, estructurada com un altiplà lleugerament basculat cap al sud-oest, que separa les conques d’Osona i de Bages, i que pel nord enllaça amb l’altiplà del Lluçanès, amb el qual manté afinitats geomorfològiques evidents. Ambdues subcomarques participen de materials comuns ―calcàries, gresos, margues i conglomerats―, de disposició gairebé horitzontal, molt poc afectats per plegaments i atacats per una erosió fluvial diferencial, que ha respectat els més durs i ha buidat els més tous. El resultat és un relleu variat, en el qual s’alternen cingles verticals, amb replans, vessants inclinats i fondalades, on el pagès ha aixecat masies i ha establert cultius.

Mentre ens aproximem al nostre destí comença a ploure. Però confiem en els meteoròlegs de TV3, que han assegurat que, malgrat fer un dia rúfol, no plourà. A veure si l’encerten. De moment, a les 7,45 h del matí ja van errats.

Deixem el cotxe al costat de la Fàbrega, una masia convertida en restaurant i que ara conviu amb un modern viaducte que gairebé li passa pel damunt. Amb el viaducte, els automobilistes s’han estalviat un doble revolt i el paisatge ha perdut harmonia i bellesa. Què hi farem!

Comencem a caminar per la pista que un indicador rústec on posa “Gironès” assenyala. Gironès és el nom de la primera masia a la qual es pot arribar seguint la pista. També s’arriba a d’altres, ja que la pista va fins a Monistrol de Calders. Són les 8 h. El terra moll està gelat i el bastó hi rebota amb una remor apagada. Ens aturem al pou de glaç de la Fàbrega, que és espectacular. La pista, que arrenca al costat de la riera de la Fàbrega, s’hi allunya i s’hi apropa alternativament, adaptant-se al replecs del vessant nord del serrat del Moro. Fa fred; els bassiots tenen una pel·lícula de glaç que no es trenca fàcilment. A 2,5 km, passada la bifurcació que du al Gironès, tot just després d’un revolt molt tancat, deixem la pista en lleugera ascensió que continua cap al Pedrós i n’agafem una altra a la dreta, que manté la cota.

Seguint aquesta pista, després de recórrer uns 2,6 km, arribem al mas abandonat del Saiolic. De seguida trobem una altra pista a la dreta; la deixem i seguim endavant. Durant 2 km caminem ignorant qualsevol bifurcació fins a trobar-ne una a la dreta, que baixa. Aquí tenim dues opcions: si agafem la pista que baixa anem a parar al peu del petit cingle on hi ha el mas de Marfà i l’antiga església parroquial de Sant Pere, i caldrà remuntar-lo si els volem visitar; si continuem i anem trencant sempre a la dreta, arribarem igualment al mas sense perdre cota, però fent una mica més de volta.

El mas abandonat del Saiolic

Faci el que es faci, per continuar cap al molí de Brotons cal situar-se a peu de cingle i agafar la pista que surt a la dreta del torrent i remunta la riera de Marfà, que ens queda a l’esquerra. Si s’agafa la pista que circula a peu de cingle i segueix el curs descendent de la riera, s’enllaça amb el GR-3, que ens pot conduir a Monistrol de Calders si el seguim cap a l’oest, o a Moià si ho fem cap a l’est.

Mas de Marfà i l'església de Sant Pere de Marfà

Com volem anar al molí, seguim la pista que remunta el curs de la riera fins que l’aigua ens talla el pas. Temps enrere aquí hi havia hagut una passera; una rierada se la devia endur i no s’ha refet. El resultat és que, com ha plogut durant la setmana i la riera baixa força plena, ens hem de descalçar per creuar-la. Tot just són quinze metres de xipolleig, però la combinació de passets curts per no relliscar i aigua glaçada converteix els quatre o cinc metres últims en un calvari. Davant mateix del punt per on creuem la riera hi ha les restes del molí de Marfà. Són les 10,40 h i esmorzem.

Molí de Marfà

Aquesta riera recull bona part de les aigües del sector central del Moianès i va canviant de nom a mesura que circula. Comença com a riera de Castellnou, en el terme de Moia; a partir de la confluència amb el torrent de la Fàbrega, que ve de Castellcir, passa a dir-se riera de Marfà; més avall, de la Golarda; i quan a Monistrol de Calders s’ajunta amb la riera de Sant Joan, pren el nom definitiu de riera de Calders, amb el qual aboca les seves aigües al Llobregat, a l’altura de Navarcles.

Una mica més endavant del molí de Marfà surt la pista que passa arran del santuari de la Mare de Deu de la Tosca i enllaça amb el GR-3. No l’agafem i remuntem la riera per la riba dreta. A uns 650 m trobem una presa, el salt de la Tosca i el molí de Brotons. El paratge té encant, sobretot avui, que el gorg és ple i cau un bon cabal d’aigua pel salt. A més, la nostra fe ha estat premiada i just acaba de sortit el sol. M’entretinc fent fotografies.

Salt de la Tosca i molí de Brotons

Tornem enrere per una sendera que passa arran de paret de cingle i anem a parar a la pista que no hem agafat abans; aleshores tirem amunt fins a enllaçar amb el GR-3. Som al capdamunt dels cingles que ha tallat la riera i la vista sobre la fondalada de la vall de Marfà és esplèndida.

Seguim el GR-3 cap a la dreta, en direcció a Moià, i a poc més de 200 m agafem una pista a la dreta que baixa fins a la riera, la creua i s’enfila fins a trobar una altra pista transversal que ve de Moià i s’ajunta amb la que hem seguit al matí a l’altura del mas del Saiolic. L’agafem cap a l’esquerra, com si anéssim a Moià, i a uns 100 m, tot just passar per davant d’un casalot abandonat, prenem una bifurcació a la dreta. Aquesta pista remunta fins al coll que hi ha entre el serrat de Riqueus i el serrat del Vent, i des d’allà davalla cap a Sant Jaume de la Coma. Tallant pels camps arribem a la carretera C-59, que seguim uns 700 m en direcció a Castellterçol fins arribar a la Fàbrega, on hem deixat el cotxe. Són les 14 h. En total hem estat unes 6 hores per fer un recorregut d’uns 18 km, amb pocs desnivells. Si descomptem les aturades i el parell d’errades que hem comés per aquest laberint de pistes, la cosa queda en unes 5 hores de camí real.

Al vespre, en Fèlix em va enviar un enllaç per acabar de completar amb una mica d’història el nostre recorregut per la vall de Marfà i el molí de Brotons.