Pel Pirineu central

Des de fa uns quants anys, per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo sortim a caminar tres o quatre dies. Aquest any hem anat a la part central del Pirineu, entre Navarra i Aragó. Ens ha fet bons dies, però amb força vent, i en algunes ascensions també hem trobat més neu que no ens imaginàvem. En total han estat quatre caminades que ens han permès admirar les parts altes de les valls d’Aspe, de Salazar, d’Ansó i de Roncal, amb grans boscos de pi roig, roures, faigs i avets, i amb prades extenses tant al fons de les valls, com als replans i a la part alta de les muntanyes, on pasturen els ramats. Tan sols les crestes i els cims més enlairats són domini de la roca nua.

2. Ascensió al pic d’Ori

L’Ori (2.019 m) té la particularitat de ser el “dos mil” més occidental del Pirineu; a partir d’aquí i cap a l’Atlàntic, la serralada disminueix progressivament en alçada i ja no arriba a superar aquesta cota. L’Ori té una ascensió fàcil –a penes una hora­– des del port de Larrau, que els meus dos companys van ignorar per buscar-ne una de més llarga i complicada. A en Natxo, que és qui traça els itineraris, li agrada descobrir rutes noves, la qual cosa ens ha comportat de vegades caminades llarguíssimes quan la realitat no lliga exactament amb la cartografia. Recordo una ocasió a la serra de Cazorla que, després de caminar tot el dia, quan havíem de tancar el recorregut circular baixant per un sender que es despenjava per un barranc, directe on havíem deixat el cotxe, el sender no hi era, s’havia perdut, i vam haver de tornar enrere per on havíem vingut. Total que vam arribar a l’hotel a les 10 de la nit, amb 12 hores de camí a les cames i a les espatlles.

En aquesta ocasió, però, el camí dibuixat al mapa que ha desaparegut no és al final del dia sinó al principi. Tanmateix, els meus dos amics, veient que el bosc està prou net i s’hi pot transitar, tiren amunt guiats únicament per l’instint i la brúixola. I jo, naturalment, els segueixo. L’ascensió des del fons del barranc d’Ibarrondoa (1.440 m) per la selva d’Irati us puc ben assegurar que va ser prou llarga i feixuga per posar a prova la nostra voluntat i forma física. Però ens en vam sortir. Al cap d’una hora i quart d’enfilar-nos entre faigs i avets imponents, sortim a la llum dels prats culminals. Són les 10,15 h.

A partir d’aquest moment la nostra ruta  transita per prades extenses, d’un verd lluent i fragant. Hem canviat el blanc de la neu pel verd de l’herba primaveral. Això sí, el vent continua bufant amb insistència, potser no tant com ahir, però molest igual. Arrecerats en el vessant contrari d’on bufa, reposem forces i continuem. Ja es veu l’Ori a la llunyania i això ens estimula.  

Finalment, després de 2,45 h de marxa arribem al cim, un llom en pendent pronunciada per ambdues bandes que dibuixa una carena en sentit nord-oest sud-est, que s’acaba al coll de Tartako pel nord i en el port de Larrau pel sud. Malgrat que hem pujat en màniga curta, ara el vent ens obliga a abrigar-nos.

No ens hi estem gaire, al cim de l’Ori, els temps just de fer unes quantes fotografies, arribar-nos fins al primer relleix de la carena i beure una mica d’aigua.

La tornada, per acabar de rematar el dia, la fem descrivint una gran volta pel nord, cap al coll de Tartako, d’aquest cap al de Jauregizarreko i, llançant-nos de nou per una fageda, el Carasol de Ibarrondoa, fins al fons del barranc, on trobem la pista que ens condueix fins al cotxe. En total 5,30 h de recorregut sense comptar les aturades per esmorzar, gaudir de les vistes des del cim i dinar, que ho hem fet prop les cabanes d’Ibarrondoa, al costat del torrent, on ens hem pogut refrescar els peus.

Sortim per la pista que ens ha conduït fins al punt de partida –per cert, una pista transitable únicament per vehicles autoritzats i que aquest matí no hem dubtat en autoritzant-nos a fer-ho– i anem cap a Izaba. Com la cursa de cicloturisme que s’ha dut a terme aquest matí, i que ens ha dit que reunia 14.000 participants, ens ha deixat sense allotjament al poble, anem a Zuriza, on hem reservat una habitació doble amb supletori al càmping, l'única que quedava.

Acabem el dia admirant un pacífic ramat de vaques amb vedells que els busquen les mamelles i els cingles de la cara nord de la serra d’Alano, que ens recorden els del Cadí. El riu remorós, les vaques pasturant i les muntanyes pinten un paisatge bucòlic, que les autocaravanes i rulots del càmping, disposades ordenadament com xalets en una urbanització, venen a alterar.